Primeres reflexions al primer cap de setmana de Juliol i de vacances, a set dies de les Eleccions Generals, res de nou baix el dur sol de l’estiu illenc. Com a analista polític aficionat ja vaig ficar la pota, després dels resultats de les anteriors eleccions, assegurant que no hi hauria “segona volta” i que s’arribaria a un acord; tal volta tenia una visió massa bona dels nostres estimats polítics. Però vist lo vist crec que estadistes i professionals dels sondejos electorals també s’ho han de fer mirar, per que no n’endevinen ni una.
Per tant, des de la humilitat absoluta, la falta de dades més enllà de les publicades i després d’un acurat estudi de barra de cafè i tertúlia de sobretaula amollaré certes impressions, que el més segur, hauré de rectificar més prest que tard. Primer, la meva sorpresa pels resultats. Després de la que cau dins el PP, que dia si i dia també surt a les noticies amb un altre escàndol, no em podia creure que aquest partit tengués uns millors resultats electorals, tampoc creia que baixaria molt, però si que perdria uns pocs representants. Ni les bauxes de Rodíguez i l’exbatlle de Llucmajor Joan Jaume amb prostitutes i jamón han erosionat el més mínim als de Rajoy, vertader guanyador de la comesa electoral, reforçant la seva política de deixar pixar el mul i essent avui l’únic líder que pot treure pit després de les eleccions. Pel que fa al PP Balear s’equivocaria en dir que els èxits són seus, ha fet el millor que podria fer, callar, no dir res, fer una campanya plana i esperar que les perspectives estatals també els ajudessin aquí. A molts de llocs és parla de la poca mobilització dels peperos, que ni varen omplir els carrers de propaganda, gràcies a deu, ni els varen veure a les taules electorals exercint d’interventors, cosa habitual en el seu partit. Pel que fa als altres partits, tots perden, d’una manera o altra. El PSOE tot i no pegar- se-la tant gran, segueix baixant. Amb un discurs diferent a Andalusia i Catalunya, amb un líder dèbil i amb la necessitat de triar un camí de pactes que, si un es dolent, tal volta, l’altre és pitjor. Difícil ho tenen. Lo únic positiu és que a les illes recuperen vots, pocs, però inverteixen la tendència, el que no es conforma és per què no vol.
PODEMOS, amb les seves matemàtiques electorals ha estat un dels grans perdedors, no sols per el que els donaven les fallides enquestes, també per la prepotència que Pablo Iglésias que dia darrera dia, ens tirava per cara. Ara per ara, segueixen en la seva torre d’ivori sense sabre que els ha passat, i el que és pitjor, com reaccionar. La paraula humilitat no la tenen al seu diccionari. A les illes la castanya ha estat estratosfèrica, deixant els socis de MES en una situació complexa, que requereix canvis estructurals substancials, essent aquest parit el que , tal volta, ha salvat els mobles a PODEMOS, que baixaria en vots aquí també sense els econacionalistes. Per acabar Ciutadans, cada cop me sembla un partit sense sentit, sols pareix la cara moderna i amable d’un PP antiquat, obsessionat amb el problema català, que exporta allà on pot, com a les illes.
Esper que aquest cop tenguem govern i no anem a unes terceres votacions que ja serien de ridícul mundial. Bon estiu a tots i com diu ma mare alerta amb el sol.
