Mir es rellotge i són les 3 de sa dematinada. És Ramadà i no tothom dorm en aquesta hora. Es món islàmic s’aixeca per resar amb sa crida des muetzí. A Tanzània, sa comunitat islàmica representa un 35% de sa població, mentre que devers un 60% són cristians de corrents diversos. Es minaret de sa mesquita sona fort i penetra cada casa durant uns vins minuts. Però ningú se queixa, sa ciutat roman pacífica.
Unes hores més tard, comença vertaderament sa jornada i mos anam a s’escola. Abans que noltros arribem, mestres i alumnes s’han reunit per resar mitja hora. Cada dia dirigeix s’oració matinal un professor diferent; es rés és diferent en funció de sa confessió cristiana que professi s’orador. Sa comunitat escolar, professors i alumnes, està formada per cristians de diverses branques així com per musulmans. Tots resen junts es dematí, abans des berenar i des dinar, maldament s’escola no pertanyi a una institució religiosa. Senzillament, sa vida no s’entén sense Déu.
Aquest és només un petit extracte de sa vida ordinària que revela que Tanzània és un país ferventment religiós. Sa religió és present a cada aspecte de sa vida, tant a nivell personal –per comprendre, superar i sempre agrair es passat; per beneir ses activitats presents; per demanar ajuda pes futur– com a nivell social. Sa parròquia és un centre social, es feligresos s’impliquen en ses activitats i millores de s’església, se produeix moltíssima música religiosa així com llibres. No és gens estrany escoltar cançons sobre Jesús dins es cotxo o es bus, no ho és que es locals tenguin descarregades aquestes cançons en es mòbils ni tampoc ho és que es jove que arregla telèfons devora sa carretera tengui damunt es mostrador una munt de llibres, tots ells cristians.
A la vegada, Tanzània posseeix un interminable ventall de confessions. Dins es cristianisme, són molts es fidels catòlics, luterans, adventistes, evangelistes i d’altres denominacions per jo del tot desconegudes. Sa llibertat religiosa disfruta de nivells molt elevats. Hi ha centres de diversos cultes a cada població, sa gent du i mostra públicament es seus símbols religiosos i tothom pot viure d’acord amb sos preceptes de sa seva confessió, perquè són respectats per ses institucions públiques i privades. Així, per exemple, es veïnats de ses mesquites accepten tàcitament ses crides de resos a hores intempestives; empreses i empleats arriben a acords fàcilment per respectar es dies festius que marqui sa religió de s’empleat en qüestió i s’empleat respecta an es mateix temps s’ideari de s’empleador; si sa conciliació no és possible, s’empleat senzillament no agafa sa feina o l’accepta amb ses millors condicions possibles.
Així ocorr, per exemple, a s’escola on ajud. Na Hafsa, musulmana, i n’Elihud, cristià adventista, són es dos mestres tutors d’una classe. Fan feina plegats i s’assisteixen entre ells. Sa religió no ha estat mai un punt de confrontació. Na Hafsa du s’indumentària islàmica lliurement i, quan arriba es moment de beneir es menjar, resa amb sos al·lots a Jesús, perquè aquesta és sa política de s’escola. Tot se desplega amb tal normalitat que riuen quan els hi deman.
A part de s’escola o de sa feina, sa convivència interreligiosa és palpable també en es mercat, en es carrer, dins ses famílies o durant ses festivitats de musulmans i de cristians. La mitat de ses festes nacionals responen a festes cristianes i s’altra mitat, a musulmanes. Però s’harmonia religiosa no consisteix en mera igualtat de condicions i en tolerància, sinó en convivència: ses festes se feliciten mútuament i s’arriben a celebrar conjuntament. L’any passat mateix vaig veure asseguts a una mateixa taula uns amics musulmans i cristians luterans i catòlics celebrant junts sa festa des mè (sa festa més important de l’islam), una reunió que se repeteix per Nadal.
Quan els demanes sobre es fenomen interreligiós, des qual Tanzània pareix un oasi enmig des convuls escenari internacional, tothom aquí respon en un mateix sentit: We are one family (tots som una mateixa família). Pareix que es fet que es país tengui una espiritualitat tan profunda els ajuda a sentir-se tots germans, independentment de com s’expressi aquesta presència de Déu en ses seves vides. És més, literalment tots es dirigeixen entre ells com a “kaka” (germà) o “dada” (germana) tot d’una després de conèixer-se o fins i tot abans.
Pens que aquesta profunda espiritualitat també és un factor clau en sa convivència, perquè contribueix que es respecte a ses religions sigui quasi absolut. Tothom entén s’importància sagrada que Déu té per moltes persones. Pes creients, una ofensa a Déu és sa pitjor ofensa imaginable; és ofendre l’Amor, ofendre un Pare, ofendre Aquell que ho ha donat tot a canvi de res. Per això, aquí a Tanzània ningú desprecia sa fe ni cap persona ni cap símbol sagrat, de sa mateixa forma que no escarniria sa família de qualcú.
Avui, el món sencer se sent amenaçat per terroristes que s’autodenominen islàmics. Però avui també, sa veïnada cristiana de na Sadat, musulmana, li ha demanat dues cebes que li faltaven pes dinar i na Sadat li ha enviat es fill amb tres cebes. Per ventura, Tanzània és un exemple que s’harmonia religiosa sí és possible. En aquest cas, és urgent analisar es fenomen i descobrir què hi podem aprendre. Des fets que he mirat d’exposar en aquest article se desprèn, necessàriament, que dins sa seva fórmula de sa convivència interreligiosa un des factors és es respecte mutu. Sense un respecte escrupulós cap a ses creences des nostros “kakas” (germans) no hi pot haver amistat, però tampoc una relació cordial de veïnats o de companys de feina, i ni tan sols pot haver-hi pau. A Occident creim que sabem s’importància des respecte, però pens que hem perdut sa consciència de lo que significa.
