Quasi podria enllaçar aquest article amb el de la setmana passada perquè n’és la conseqüència lògica i la continuació cronològica a set dies de vista. Podeu llegir primer aquell i després aquest, o en acabar aquest anar a cercar l’anterior. O no. Quan es convocaren a Madrid aquesta segona volta d’eleccions franceses però a quatre, MÉS arribà a un acord amb Podemos perquè ben aviat la tesi d’Antoni Verger va ser que tots sols pagava més la pena no presentar-se, i El Pi va ser el primer a desapuntar-se de la carrera de i a San Jerónimo perquè els «messeros» no volien ni sentir olor de fer processionària amb El Pi. Amb Unitat ja n’havien tingut prou de coalicions amb el centre-dreta autòcton! Acabava l’article anterior anunciant que les urnes parlarien però ha fet més via a glosar Mateu Xurí, que serà el candidat d’una nova formació política anomenada Sobirania per a les Illes i que té un cap de cartell al Congrés que sembla pensat per atreure el vot del sector més nacionalista de MÉS, el PSM de tota la vida, perquè és mal de creure que hi hagi res que faci més il·lusió a David Abril i els d’Iniciativa que aquesta coalició amb Podemos.
Per ventura ningú se n’espera gaire cosa d’aquesta candidatura alternativa de país, i per aquí pot venir la sorpresa. O no fou una sorpresa Podemos a les europees? Si de partits com Podemos abans d’ells n’hi havia provat d’haver set catefes, el darrer el Partido Pirata. La veritat és que la campanya de SI compta amb l’originalitat del cap de llista al Congrés —havien sonat els noms de Pere Sánchez, Jaume Sastre i molta gent esperava el retorn a l’arena de Cristòfol Soler— i un candidat al Senat, Josep de Luis, que sembla cridat més aviat a estirar l’electorat d’El Pi. Aquest darrer partit, tanmateix, no es presenta, i la candidatura de país compta amb el suport de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca del president Soler i ERC de les Illes entre d’altres. I la inestimable col·laboració ¡del número 3 de Podemos!, Antoni Verger, que al seu mur de Fèisbuc s’esplaiava a gust sobre el pacte humiliant que per responsabilitat havien signat amb l’únic partit castellanoespanyol que advoca pel dret a decidir. A Verger li convendria haver callat o no haver acceptat l’endemesa d’anar a llistes; de res serví que l’endemà sortís a matisar les seves declaracions perquè el mal a la seva coalició amb Podemos ja estava fet. I Nel Martí de Més per Menorca, per la ràdio, mentrestant, barallant-se amb Alberto Jarabo en un espectacle depriment i trist per als qui sempre hem cregut i ens hem mogut en l’òrbita de les formacions polítiques no subjectes als dicteris de Madrid.
Visquem i coses veurem doncs, perquè a les eleccions properes el nacionalisme es presenta inesperadament dividit, sense regionalistes a la vista, amb Teresa Palmer de cap de llista del PP —ordres de Madrid i victòria del sector espanyolista—, amb un fill de l’històric Damià Ferrà-Ponç i nebot de l’exconseller del PSM Damià Pons al capdavant del PSOE, amb la major part del naufragi de MÉS integrada a Podemos i la configuració d’un bloc de país transversal que comptarà amb gent de diversos partits (ERC, El Pi, ¿MÉS per Menorca?, díscols de MÉS per Mallorca...) però que seguint l’exemple del que ha passat a Catalunya amb la societat civil no posarà noms de polítics a la llista. I ja ho veurem...
