Sa superllengo catalana com eina política que ès va associada a sa suposada comunitat lingüística que va definir cent anys enrera s’enginyer Pompeu Fabra i es seus companyons a Barcelona. Es mes de maig de 1934, a Barcelona, setze catalans (sa gran majoria de Barcelona i d’ocupacions tan variades com bibliotecari, polític, filòleg, editor, economista, escriptor, professor, periodista i enginyer industrial) encapçalats p’en Fabra firmaven s’anti-occitanista manifest político-lingüístic “Desviacions en els conceptes de la llengua y de la Pàtria” que fixava ses bases des catalanisme: “La nostra pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…) composta de quatre grans regions: Principat, València, Balears i el Rosselló”. Es Manifest, no mos enganem, era més polític que lingüístic, establia sa supremacia de sa llengo catalana damunt ses reconegudes, fins an aquell moment, llengos valenciana i mallorquina. Fixava sa superllengo catalana com una eina política, i feina net es camí cap a “la Gran Catalunya”: suprimia ses llengos de valencians i baleàrics i separava es català de sa llengo occitana.
Sa comunitat político-lingüística fixada a principi des segle XX va ser sa mateixa recollida per sa Llei de normalisació lingüística de 1986 (encara que ets incauts i ingenus polítics “populars” se pensaven que únicament se referia a una comunitat lingüística): “Les Illes Balears s'incorporen a l'àrea lingüística catalana amb la conquesta de Mallorca pel Rei Jaume I (1229), Eivissa i Formentera per l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí (1235), i Menorca pel Rei Alfons el Liberal (1287)”. Tot quedava ben fermat per prosseguir amb sa construcció de sa superllengo i “la Gran Catalunya”.
Sa superllengo catalana vol ser una llengo nacional, lo que implica, com sabem i patim, una gran uniformitat lingüística. Dins sa superllengo catalana no hi cap cap modalitat lingüística (!en lo que s’ha convertit sa secular llengo mallorquina¡). Sa superllengo vol ser un model de referència per tothom i, en conseqüència, s’ha convertit en s’únic canal d’entrada a s’escola i a s’administració. Però com se tracta d’una llengo creada pes separatistes barcelonins (tals com els anomenava mossèn Alcover, “gramàtichs barcelonins, tan separatistes llingüísticament!”) s´única porta d’entrada ès s’imposició, per això necessita d’un recolzament oficial total i una financiació sense fi des poders públics de Balears. ¿I com ho han aconseguit, si fa 40 anys a Baleares es separatistes-catalanistes eren no-res?
Eren pocs, però s’hi varen posar i ademés amb sos nostros doblers. A les darreries des segle passat es catalanisme va començar a impregnar amb sa seva doctrina tots es partits polítics de Balears, inclús aquells que no estaven d’acord amb sa denominació de llengo catalana i que no eren confessionalment catalanistes (actualment tenc es meus dubtes). Però sa por i s’ignorància són mals companys de viatge. I així ha estat com es catalanisme, a partir de s’imposició de sa superllengo, s’ha instal·lat a ses Balears, a uns pocs partits polítics per convicció i a la resta per ignorància o per conveniència política.
Així ès, es concepte de llengo estàndard, de superllengo, sempre va associat a s’imposició i a sa política. Desgraciadament, després de 40 anys de sa promulgació de s’Estatut d’Autonomia, es catalanisme ha amarat totes ses forces polítiques illences, unes per convicció i altres per temor o ignorància. Emperò allà on no ha arrelat es catalanisme ès entre s’immensa majoria de sa població baleàrica (es baleàrics no veim ni sa superllengo, ni es projecte polític que implica, com a nostros), només l’abraça aquella part de sa població que pràcticament viu de la resta de conciutadans, una part cada pic més gran des funcionariat i, com no, sa cultura subvencionada.
Sa superllengo, junt amb so domini punt.cat i sa tergiversació i falsificació de s’història són ses eines de s’espoli catalanista per crear sa consciència d’una comunitat lingüística catalana, que mos dugui a “la Gran Catalunya”. Per això es nom de sa llengo ha de ser únic. Ès es tòtem irrenunciable des catalanisme. Ès sa pedra angular on descansa tot es seu edifici. Per això no admeten de cap de ses maneres es seculars noms de sa llengo de Balears. No accepten es noms tradicionals de mallorquí, menorquí i eivissenc, només val es de llengo catalana, ès s’únic acceptable. Un nom, una llengo, una cultura, unes tradicions, un país, una nació, un estat...
A Balears qui vetla sa suposada comunitat lingüística catalana on mos hi inclouen, ès s’Intsitut d’Estudis Catalans, amb sa seva ortografia, sa seva gramàtica i es seu diccionari normatiu (DIEC2), a través de sa sucursal catalanista que ès s’Universitat de ses Illes Balears (UIB.cat). Qualsevol forma, paraula o construcció que no reconegui s’Institut queda fora de sa llengo i no se pot emprar, no existeix. Però així i tot, maldament sa gran majoria de mots baleàrics estan inclosos en es DIEC2 no s’empren, ja que surten de s’uniformitat de sa superllengo. Això dona lloc a que sa superllengo se vagi imposant en es camp col·loquial, desplaçant d’aquesta manera ses mal denominades varietats dialectals baleàriques (ja sentim i lletgim més vegades “servei” que “servici”, “vacances” que “vacacions”, “blat de moro” que “blat de les Índies”, “tomàquet” que “tomàtiga”, “aquest matí” que “avui dematí”, “guatlla” que “guàtlera”, “batlle” que “batle”...).
Per acabar d’arreglar-ho, com Balears forma part de sa suposada comunitat lingüística catalana també mos han enflocat es domini punt.cat (palma.cat, illesbalears.cat, uib.cat...). Però resulta que som molt més que una comunitat, som un sentiment, concretament un sentiment català. Així mos ho conta sa “Fundació punt.cat”, es domini catalanista representa un “sentiment de pertinença, identificació amb el territori, llengua i cultura catalanes”. I es baleàrics sense sabre lo agraciats que som: “tenir un .cat significa projectar al món la singularitat, els valors i el caràcter emprenedor de la societat catalanoparlant”. ¡¡¡Quina desconsideració!!!
Realment es nostro domini lingüístic (i per res polític) hauria de ser es de sa secular llengo d’oc, aquell mateix que reclamava mossèn Alcover: “la llengua d’Oc, la nostra, es la més antiga de totes les neollatines”. Però sa política comandava i per això sa llengo occitana també va ser desjectada en es Manifest de 1934. Es firmants catalans encapçalats p’en Fabra, no admetien es seus dialectes en un mateix nivell, no acceptaven “en un mateix peu de igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí”. Per ells no era acceptable que sa llengo catalana i sa llengo occitana fossin sa mateixa, ja que si llengo ès nació, ¿on quedava sa nació catalana?, seria sa nació occitana. No encaixava...
