A la fi s’ha desbloquejat sa governabilitat d’Espanya, que era ben necessari. I a pesar de s’encaparrudament d’en Sánchez i de n’Aremngol (única baronessa que seguia donant-li suport as madrileny i afegint tensió dins es malferit PSOE). Dos líders destacatas per haver tret es pitjors resultats pes socialistes dins es seus respectius àmbits, que no han entrat dins sa dinàmica proposta de sa concòrdia i es posar-se a “cosir”, i que s’han caracterisat per incidir en lo més pardal que puga haver: insistir en sa fútil evidència d’un axioma que ni tan sols anava acompanyat d’una proposta alternativa definida. Un axioma és una veritat lògica, vertadera en sí mateixa, universal i per lo tant, absolutament prescindible. 2+2=4 és intuïtivament cert aquí i en qualsevol racó de sa galàxia. No aporta res. Es seu discurs s’ha limitat en un odi visceral i irresponsable basat en tres síl·labes que ofenen s’intel·ligència i que, per sa seva lògica irrefutable només pot calar, com a consigna, dins ses ments més simples: “NO ÉS NO”, en sa línia d’una altra fal·làcia lògica (una disjunció que no és tal, o sia, axiomàtica també) amb sa que també simpatisa na Francina: “REFERÈNDUM O REFERÈNDUM” (anteposant qualsevol raó a sa consigna). Aquest nivell dialèctic d’esquerres i des nacionalisme dóna una idea de lo baix que han caigut, enfonsant-se en sa més profunda misèria intel·lectual. Bé perquè són així, bé perquè lo mateix que Podemos, han volgut rebaixar es discurs, en un pèssima línia estratègica, a un llenguatge tan grollerament baix que només s’explica per promoure es populisme. Sa simpatia des nins d’ué, que no assimilats encara as pensament raonat, són capaços de quedar-se enlluernats davant sa diàfana i innocent trampa de s’axioma.
Sa psique de n’Armengol podria ser objecte d’estudi, i no seria mala cosa que donas es seu cervell a sa ciència per es seu exhaustiu estudi, perquè a part de parèixer més interessada de lo que se cou a Barcelona i a Madrid, a Balears insisteix amb un altre furibund axioma: “CATALÀ O CATALÀ”, donant s’esquena una sa realitat sociolingüística que mai s’ha expressat amb tanta contundència.
A més de sa desafecció i antipopularitat que ja varem demostrar de sa ciutadania cap es catalanisme, s’increïble i creixent adhesió a un balearisme partidari des simple compliment de lo dispost en es nostro Estatut d’Autonomia és un fet que se capfica en ignorar. Talment es rectilini ase que avança amb cucales i mai serà capaç de rectificar. No resulta estrany que amb aquest nivell, sia sa presidenta de sa regió de tot Occident amb pitjors resultats acadèmics, responsable de sa pitjor Educació possible (quan deu es seu pírric triomf as sindicalistes i sa politisada Assemblea de Docents, unes autèntiques vaques sagrades).
Es fi de setmana passat va tenir a Algaida una trobada que aprofitava per servir a tres actes diferents. Es tercer Aniversari de sa Fundació Jaume III de Mallorca, que a més, anunciava un petit canvi en sa seva denominació al fusionarse amb Foment Cultural de ses Illes Balears (ara, en lloc de “Mallorca”, sa Fundació és de “ses Illes Balears”, amb implantació a tot s’arxipèlag). A part d’altres novetats, se lliuraven es Premis Gabriel Maura de narrativa en bon mallorquí, manera de complir amb s’Estatut, a iniciativa cívica, davant s’absoluta desídia de ses Institucions.
Son Pardo, escenari des dos aniversaris anteriors havia quedat petit, i es sopar va haver de fer-se a un lloc amb més capacitat (Binicomprant). No fou una trobada de “quatre gonelles”, que és s’expressió des comissaris lingüístic quan volen desprestigiar a sa gent de llei. Foren sis-centes ànimes amb representació de totes ses illes. Quantes persones ha estat capaç d’ajuntar s’OCB enguany a qualsevol des seus actes...?. Aquesta realitat social no pot ser obviada per n’Armengol i es seus, que privilegien s’entitat catalanista i neguen qualsevol ajuda o subvenció a sa nova Fundació, amb només tres anys complits d’existència.
