Renovar sí, però tots

Fa uns dies analitzàvem amb un amic la “nova” política, la casta i l’anticasta. No vàrem descobrir el món, però sí compartírem una visió.

Una terra que jubila els polítics als 50 anys, que vol dirigents al voltant dels 40, que demana renovació cada quatre anys, és una terra que no valora l’experiència, el coneixement, el seny (de vegades), la vida viscuda.

Jo mateix vaig ser director general molt (massa) prest, amb 29 anys, i candidat a batle amb 32, ambdues edats massa immadures. Un president, un conseller, un polític hauria d’arribar al seu moment idoni entre els 50 i els 60 anys. No vull dir que, com a tots els llocs, no hi ha hagi persones prematures que duguin a terme la seva tasca de manera excel·lent, però l’experiència és un grau, també en política. Avui tenim persones com EberhardGrosske, Pere Sampol, Damià Pons, Mateu Morro, Joan Francesc López Casasnovas, Ramon Orfila, Lila Thomàs, entre molts d’altres, que ja es troben “retirats”, un desastre equivalent a les jubilacions o prejubilacions de treballadors excel·lentment preparats i prematurament apartats de la seva activitat professional.

Renovació demanen alguns. Molts de periodistes, per exemple, demanen la renovació de partits polítics i sindicats, i critiquen persones que fa 20 anys que ocupen responsabilitats (càrrecs, en diuen ells) públiques. I ells? No coneixeu opinadors que fa més de 20 anys que opinen? Que opinen amb paràmetres del passat i carregats d’històries personals, plens d’unes filies i fòbies acumulades... Ells no s’han de renovar? No estam analitzant la nova política amb ulls vells? Els polítics s’han de renovar, el sistema ha de canviar, les visions han de ser noves, s’ha d’eixamplar la democràcia... I els analistes no s’han de renovar? No hem de tenir visions noves? No han de mudar el seu sistema d’interpretar la realitat? Llegiu amb atenció i veureu com les fixacions d’alguns són contínues des de fa més 15 anys. Que si en aquell moment varen posar l’ull damunt algú, ara hi continuen encara que ja no tenguin motius. Que si en aquells moments varen fer un judici de valor, el mantenen encara que reconeguin en privat que estan errats.

Potser ho hem de “renovar” tot per estar legitimats per demanar que els altres es renovin, no?

Potser necessitam periodistes nous per analitzar noves realitats. D’aquells que reconeixen els errors, d’aquells que no amenacen amb les seves plomes, d’aquells que segueixen un codi deontològic, d’aquells capaços de demanar perdó i rectificar, d’aquells que no es creguin per damunt el bé i el mal, d’aquells que no es creguin Déus perquè tenen un pàgina cada diumenge.

Ens renovam tots o valoram l’experiència de cadascú en el seu redol?