No és la primera vegada que he comentat la diferència que hi ha entre els polítics de la transició i els d’ara. Des d’aquell 28 de juliol de 1978 on al Castell de Bellver es va constituir el Consell General Interinsular fins ara, han desfilat tota casta de polítics per les nostres joves (les d’ahir) i curtides i noves Institucions. Polítics que varen dedicar el seu temps, la seva experiència professional i empresarial, la seva saviesa per conduir-mos, com la corrent imparable d’un riu al camí de la llibertat, de la democràcia, fent possible una transició molt complicada, moltes vegades duita al límit al haver de suportar atemptats d’ETA, GRAPO, TERRA LLIURE, etc... a Institucions ben delicades com les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, els Militars i a persones físiques ben rellevants en aquells dies d’angoixa, d’intents de cops d’Estat i d’incertesa.
A les Illes Balears vàrem tenir les millors persones que per la seva estimació i creure en un futur amb llibertats ens varen donar un gran exemple. Fer feina per aconseguir la nostra autonomia. Sols n’esmentaré uns quants ( la llista seria molt llarga). Jeroni Albertí, Josep Francesc Conrado de Villalonga, Miquel Capó, Francesc Jover, Raimundo Cla. Pere J. Morey, Pep Valero, Francesc Tutzó, Cosme Vidal, Ignasi Ribas.... etc. Tots ells i molts més varen saber deixar temporalment la seva feina professional per la política. Tots varen ser capaç de defensar les seves idees aferrissadament, de dretes, d’esquerres, de centre, lliberals, a vegades a punt de trencar negociacions, però sempre arribaven a un consens just per tots, amb estires i arronses però amb educació i cavallerositat.
A l’epíleg de la transició quan començà l’Estat de les Autonomies, a les Illes Balears el i de març de 1983, varen retornar a les seves feines, despatxos professionals, banca, judicatura. Ells varen ser qui varen posar els fonaments de la nostra Comunitat Autònoma. No ni va haver cap que s’aprofités de la política, al revés, varen aportar la seva experiència, i qualcuns els seus doblers, per construir tot el que gaudim ara, mai varen cercar una cadira permanent. Aquesta dedicació els honora.
I ara? Com són i que fan els nostres “polítics”? ho han trobar tot fet, el primer Govern del President Gabriel Cañellas va continuar la tasca amb pocs recursos econòmics, no massa experiència, però varen continuar, amb dificultats, però amb decisió i èxit, el camí començat l’any 1978.
Els polítics de nova generació no són capaç d’arribar a acords ni entendres entre ells. Quan governen les esquerres sols es preocupen de destruir al contrincant, quan ho fan les dretes, el mateix, no pensen amb els ciutadans, quan un nou Govern arriba al poder, lo primer que fan es destruir o desmuntar la feina feta pel govern anterior, començar de nou, col·locar a dit a més personal d’acord amb la quota de partit, gent sense experiència política, molts d’ells sense estudis superiors o mitjans, sols a la recerca d’una bona poltrona, i quan la tenen, conservar-la a qualsevol preu, a un lloc o l’altre, això és igual, la qüestió es surar. Persones sense massa educació que confonen el Parlament amb un camp de futbol on està permès insultar al contrari, mal vestits, falta de respecte a les Institucions i a ells mateixos. Alguns recordaran la dita castellana “el habito no hace al monje”, no, però ajuda.
Tot s’ha de dir, no tots són iguals, hi ha excepcions que confirmen la regla, però poques, la gran diferència entre els polítics d’ahir i els d’avui es que uns han aportat saviesa, correcció, bona imatge i molta feina, els altres sols cerquen un bon sou, als ciutadans, que els bombin. Així ens va!!!
