Rafel Nadal ho ha tornat a fer. Després de molts dubtes envers la seva salut, ha obtingut la catorzena victòria a una final del Roland Garros que l’ha ratificat com el millor tenista de la història, augmentant la distància en nombre de Grand Slams obtinguts envers els seus més aviat seguidors. I curiosament, el ser el millor tennista de la història no és el seu màxim objectiu en aquests moments.
Si a molts de nosaltres ens demanessin quins sacrificis faríem per ser els millors del món en el que més ens agrada el més probable és que diguessim que sí a donar un peu, o fins i tot una mà si fos necessari. Però en Rafel no comparteix aquest desig. Interpel·lat fa uns dies, afirmà que no dubtaria ni un segon en canviar la seva victòria al torneig de París per un peu que no li causàs dolor. Tot i sent objecte d’admiració per tot el que ha aconseguit, en Rafel ens té enveja a tots els que tenim el peu esquerre sense dolor crònic, com són les coses!
Crec que això ens hauria de servir d’exemple per agrair el que tenim, perquè no sempre ens donam compte de les coses bones que ens envolten i que moltes d’aquelles persones que consideram ídols o líders ja les voldrien per a ells. Poder viure sense dolor és més important que qualsevol torneig, va dir el manacorí.
Estam en una societat que pensa massa en l’èxit, com si aquest fou sinònim de felicitat.
