Per Sant Antoni, els ciutadans ens disseminàrem per Sa Pobla, Manacor, Artà... per anar a celebrar la festa per antonomàsia de la Part Forana. De la mateixa manera, en arribar l’estiu, molts de mallorquins anirem fins a Menorca i cantarem per Sant Joan allò tan sentit de «Ciutadella, Ciutadella, oe, oe, oeee». Els ciutadans sempre hem plorat amb enveja i emoció la manca d’unes festes pròpies que ens enorgulleixin tant com a «llonguets» com als petrers, murers o gabellins les seves.
I fixau-vos que no casualment he emprat el verb «enorgullir» i allò tan nostrat de batiar-nos com a «llonguets» els ciutadans*. El que va començar com una cosa una mica despectiva, fou manllevat amb orgull per part del grup burlat i nasqué això de l’«orgull llonguet». Un col·lectiu que es marca com a objectius organitzar unes festes alternatives a les de Sant Sebastià i apujar la nostra autoestima com a palmesans.
L’Orgull no podia deixar donar suport a la Confraria Sant Sebastià que, des de fa quatre anys, s’aplega entre el cafè de Can Vinagre i el celler Sa Premsa per armar aquestes festes alternatives. Són els primers que veuen que això de convidar grups musicals —que els ho diguin a Cort que només votaren les bandes que volien que tocassin un 0,7% dels ciutadans!— i torrar pels carrers està obsolet. O més aviat, convidar grups està passat de moda i les torrades s’han de reinventar: dur llonguets en comptes de pa moreno, posem per cas!
Jo, que cada dia sol anar al bar Espanya (antic Can Vinagre) a prendre el cafè —per mi, el millor cafè de Palma, val a dir-ho—, devers les 13 h compareixia pel carrer dels Oms per sentir el sus a les «altres» festes. No vaig dinar amb ells a Sa Premsa perquè no tenia tiquet i allò era aferra-pilla, però en sortir del celler, hi tornava a ser. Hi havia molts noms representatius de Més (Toni Verger, David Abril, Margalida Capellà, Lluís Apesteguia, Guillem Balboa...) i ningú, almenys que jo conegués, de la cúpula de cap altra formació política. D’autoritats de Cort, emperò, no n’hi havia significativament cap; en això es manifestaren paradoxalment rotundament conservadors, al costat de les festes de tota la vida. Vaig romandre pels Oms fins al vespre, quan me’n vaig anar a torrar a una altre lloc i a fer la torniola prescriptiva per les places. I em vaig colgar dejorn. Però a tothom qui em trobava pel camí li repetia que aquell patró estava acabat i li explicava com ens havíem divertit durant tot lo dia a l’Espanya.
Un membre de la Confraria Sant Sebastià em deia que no aturaran fins que els menorquins vinguin amb llaüt a gaudir de les nostres festes de Sant Sebastià. Si no ho han fet ja, no estaran molt a venir els primers ciutadellencs a les festes de la Confraria... I mentre sentia a parlar Mateu Martorell, l’amo de Can Vinagre, de com havia començat tot allò de les festes alternatives, amb quatre clients del cafè que li demanaren permís per encetar allà mateix unes festes com tocava, jo me’n recordava del darrer toc de flabiol del Sant Joan menorquí. I tenia la percepció que naixia allà quelcom que voldria i potser podria emular qualque dia les festes emblemàtiques de Ciutadella.
*Hi deu haver moltes teories sobre l’origen de la denominació «llonguet». Però la que m’explicaren a mi és que quan el primer equip futbolístic d’aquestes illes, el Constància, anava bé, molts seguidors ciutadans es desplaçaven cap a Inca amb la bossa amb el panet que els havia preparat la dona i, quan davallaven del tren, els inquers començaren a repetir allò d’«ara arriben els llonguets». I de llavors ençà.
