Aquesta legislatura no passarà per ser ordinària o que s’ha desenvolupat amb una certa normalitat.
Des del principi el govern en minoria de M. Rajoy els problemes, les discrepàncies i les noves alternatives han fet pensar que vivim un final de cicle, que més prest que tard hem de viure un canvi profund al model d’estat que varen inaugurar amb la famosa transició espanyola, aquesta democràcia cal que evolucioni, que mudi, que s’adapti a una societat nova, tant pel que fa al fet diferencial territorial com en els fonaments en que es basa el nostre sistema polític, cal més democràcia.
El bipartidisme dominant, en aquets darrers quaranta anys, pareix que té els dies contats, més difícil pareix un canvi que respecti la insularitat i les Illes Balears.
Com hem dit, dins una legislatura gens normal, amb un govern en minoria que no sap trobar suports per aprovar els pressupost del 2018, on les administracions locals i autonòmiques són les que sí han demostrat certa estabilitat institucional i han aconseguit treure la legislatura, el govern central, pareix que no podrà ni solucionar els problemes interns d’un Partit Popular en crisis constant i amb una falta de credibilitat que s’agreuge dia a dia, ara toca falsificar expedients universitaris, no en surten d’una que ja en tenen un altre embull en marxa. Per no parlar de la problemàtica catalana que no han donat ni una solució, sols han empitjorat la situació trencant ponts i fent d’un problema polític un problema judicial, fins i tot, ara, pareix que internacional.
El que si ha entrat dins la normalitat, dins el que fa anys i anys es repeteix, dins el que podríem esperar, és la discriminació de la comunitat autònoma de les Illes Balears en els pressupost estatals. Les illes amb la seva etiqueta de societat rica, de comunitat que està per damunt la mitjana , ha sofert un espoli constant que ha provocat que aquesta suposada riquesa cada cop s’ha reduït més, fent que l’èxit de l’empresariat illenc, dels esforços d’un poble any darrera any, no basti per mantenir el nostre nivell dins les comunitats més riques d’Espanya.
Tal volta això no sigui els més trist, no és que no ens arribin suficients recursos econòmics des de Madrid, és que no ens els deixin aquí, és a dir, dels doblers que nosaltres generam, dels que surten de l’esforç d’una societat, no volem res dels altres, volem el que és nostre i el que necesseitam per poder tenir un futur en un mínim de garanties.
Quin és el cost de vida a Extremadura?, o a Galicia?, coincidirem que serà bastant més baix que a les illes, les notícies que tenim la benzina més cara de l’Estat, la electricitat més cara, les matèries primeres amb els costos de la insularitat i un llarg etcètera fan que viure a Mallorca no sigui el mateix que viure a Cuenca, per tant, la manca de finançament endèmica que patim encara és més urgent, afectant directament a moltes famílies treballadores.
Any darrera any els pressuposts estatals discriminen els habitants de les illes, any darrera any els representants polítics illencs a Madrid no fan res de res, cal un canvi ja, cal una reforma política i administrativa, aquesta normalitat és insostenible.
