El dia 27 de febrer Vox registrà al Congrés dels Diputats una moció de censura contra Pedro Sánchez (PSOE). És la segona que registra el partit de Santiago Abascal aquesta legislatura. La primera va ser al 2020 i només aconseguí els vots favorables del partit verd. Fins i tot el Partit Popular, comandat a les hores per Pablo Casado va prémer el botó vermell.
En aquesta ocasió, tot indica que l’acció seguirà el mateix camí. En efecte, el partit promotor de la iniciativa sap que no compta amb els vots suficients per a què surti endavant, no obstant, segueixen amb la proposta perquè és evident que el seu propòsit no es aconseguir el derrocament de Pedro Sánchez, sinó el d’aconseguir un ressò mediàtic per a difondre les seves idees. Aplicant analògicament el Codi Civil, diríem que estam davant un frau de llei, que és quan s’actua a l’empara d’una norma que està pensada per a una finalitat diferent de la qual es vol dur a terme.
La Constitució Espanyola, aquesta que VOX defensa a parts i quan li interessa, estableix una sèrie de premisses per a la tramitació de les Mocions de Censura que són precisament per a evitar situacions absurdes que escapen de l’autèntic propòsit. A diferència de la Moció de Confiança, l’article 113 CE estableix que la moció de censura ha de ser proposta al menys per una desena part dels diputats, havent d’incloure un candidat a la presidència del Govern. A més han de transcórrer cinc dies des de la seva presentació abans de ser votada -és a dir, se li ha de donar un temps de reflexió, es poden proposar mocions i candidats alternatius i, per suposat, només s’aprova mitjançant majoria absoluta. Per altra banda, si una moció de censura no és aprovada pel Congrés, els proposants no podran presentar-ne altre durant el mateix període de sessions, que podem més o menys equiparar al curs escolar. Això es fa, precisament, per evitar que cada dia es presenti una moció de censura i, a més, inviable.
En tot cas, a Vox són tant conscients de la nul·la viabilitat de la iniciativa que fins i tot han evitat proposar com a candidat a un líder del partit. Santiago Abascal no procedia que fos novament candidat després d’haver perdut la de 2020, i sigui perquè Ivan Espinosa de los Monteros, Javier Ortega Smith o Rocío Monasterio han volgut ser ‘cremats’ o perquè Abascal no volia tenir un nou cas com Olona, han convençut al sr. Ramon Tamames, per a què fos president del Govern en cas de l’improbable èxit de la Moció de Censura. Tamames, reconegut economista nascut al 1933, ha passat de militar al partit comunista fa més de quaranta anys a ara ser candidat de l’extrema dreta. Desconeixem amb quins arguments l’han convençut per a què sigui el protagonista d’aquest sainet, del qual ell n’és la guinda, perquè imagineu-vos l’hipotètic cas que la Moció de Censura s’aprovàs i haguessim de tenir un president del govern amb una edat que en el moment menys pensat pot caure dins la barca de Caront.
Aquesta moció de censura de VOX, al igual que ja ho va ser la de 2020 o la presentada per Podemos contra Mariano Rajoy (PP) en el 2017, són accions que sens dubte s’han de qualificar de temeràries. En els jutjats, quan una part presenta una demanda sent perfectament coneixedor de la total absència de viabilitat jurídica de las pretensions de la seva demanda, se li pot imposar una multa per “temeritat”, perquè ha malbaratat recursos públics en una acció que no podia prosperar.
En aquest cas, la Moció de Censura serà un acte de propaganda electoral de VOX que pagarem entre tots, sense que aquest partit -talment com va passar amb Podemos fa sis anys- n’assumeixi cap cost ni responsabilitat. Si VOX, o qui sigui, vol crear un espai de debat sobre el mal funcionament del Govern de l’Estat el que ha de fer és emprar els mecanismes que la Constitució Espanyola posa al seu abast per a tal efecte.
El millor que podrien fer els altres partits polítics, per no entrar en el joc absurd, seria no dedicar més de trenta segons en el seu torn de paraula, a l’estil del que va fer Aitor Esteban (PNV) al 2020, només que per desgràcia, i agradin o no les seves idees, de la talla política d’Esteban n’hi ha pocs a l’hemicicle.
