En es meu article “Intel•lectuals de pa amb fonteta” (Mallorcadiario, 24-9-16) afirmava que es darrers anys hem assistit a fets diversos que evidenciaven com sa molló i certs prejudicis s’esvaïen a favor d’una presa de consciència identitària pròpia i deslligada de Catalunya. Això mentres creix proporcionalment sa desafecció cap es pressuposts catalanistes. Aquella mateixa setmana, un oceber (Antoni Trobat) me va venir a donar sa raó a un article a s’Ara.cat (“L’OCB té un problema”, que ben bé s’hagués pogut titular: “El Catalanisme té un problema”). Reconeixia estar preocupat pes fet que sa seva entitat organisàs actes amb es mateix número d’assistents que es convocats per ses entitats balearistes, afegint “Dol dir-ho, però s’ha de dir”, tota una reflexió sobre sa realitat social i, també en es fons, sobre es sucursalisme des catalans de Mallorca i sa seva fixació mimètica i enlluernada cap a Catalunya, rematant: “La còpia, la necessitat d’imitar, el calc, no ens fan bé” (¿ara ho descobreixen?: és lo que duim diguent tota sa vida). Elements de “la Causa Catalana” ja assumeixen es fet comprovat des progressiu desafecte social cap un catalanisme que se sosté per ses injeccions per part de ses institucions, i encara així fracassa en una mesura inversament proporcionalment as fruitament d’un balearisme exquisidament rearmat que no reb cap ni una ajuda pública.
Si es símptomes des fet ressenyat ja causaren nerviosisme i dispararen ses senyals d’alarma dins s’establihsment allà pel setembre (quan no va haver res de rellevant), ¿com no han d’estar desesperats a dia d’avui, quan sa “refundada” Fundació Jaume III (ara d’àmbit balear, i no només mallorquí) no atura de créixer i de congregar a més i més gent en es seus actes?. Assisteixen estorats a allò que més temien: sa ja consumada unió des diversos grups balearistes i s’adhesió cultural i compromesa de cada vegada més personatges absolutament acreditats: catedràtics de diversos àmbits, doctors i llicenciats en filologia catalana, en història, en dret, escriptors, periodistes, gent destacada del món empresarial i de totes ses esferes de sa societat civil, amb sa presencia, atenció i suport des representants polítics des partits més votats, sense olvidar es creixent contingent de joves, tant batxillers com universitaris. I tot gràcies a sa decisió compromesa i no retribuïda d’un exèrcit de voluntaris i col•laboradors.
Lo que de veres lis ha de fer por és es fet que en ses circumstàncies històriques manco propicies, en lloc d’estancar-se com preveia qualcú, la cosa rutlla més que mai. Armengol i sa caterva acadèmic-executiva pot seguir ignorant, practicant sa censura passiva, manyuclant amb doblers públics, però no pot legislar contra sa llei mateixa, sa que reconeix explícitament es fet diferencial des “grup baleàric” i ordena sa protecció de “ses modalitats”.
Són un desastre especialment en matèria estratègica, ¡quan conten amb s’avantatge d’ostentar (de moment) es poder!. En lloc de dignar-se a escoltar s’avís d’un autocrític com en Trobat (al manco sincer), encara s’estimen congeniar amb es seu sector més radical, es des parell de cridaners que qualifiquen as dissidents de sa política lingüística com a “quatre gonelles” i erren del tot es diagnòstic mesclant ous amb caragols afegint que sa dissidència no és més que una colla d’ignorants “espanyolistes”.
¿Com s’explica sociològicament aquesta inèdita situació?: pes fet de que no és gens inèdita i té molts de precedents a s’història. A tota revolució cultural que ha triomfat contra s’Estat i s’injustícia s’assumpte ha caigut de part d’un poble armat només amb sa seva determinació basada en sa superioritat moral i intel•lectual, acabant per tombar as poderós (en al•lusió as famós himne d’un d’ells: Lluís Llach). En es darrer mes hem vist sa congregació més multitudinària entre ets últims actes culturals, es des tercer aniversari de sa Fundació J III, amb més de 600 persones i lliurament des primer i exitós premi en narrativa mallorquina (que en clau menorquina celebrarà pròximament sa seva III edició). As naixement de noves revistes que segueixen s’estela de sa degana en sa defensa de lo nostro (Toc•Toc), a sa presentació de dos llibres més, un de s’emèrit professor Piña Homs i un altre sobre Llull en mallorquí (pe’n Francesc Romero). Es centre cultural de Sa Nostra poques vegades s’ha vist tan desbordat de públic, més de 250 persones cada vegada. Per si no fos poc, davant de sa virtual censura i obscurantisme des medis públics o afins, acaba de néixer una nova televisió (TV Balears) i d’estrenar-se diversos programes de ràdio i TV per part de dos clàssics independents, professionals i honestos: Canal 4 i Ràdio Balear (a més des medis digitals que ja venien informant i es discret resó que sol fer “El Mundo”).
Es recent debat “¿Català o balear?” moderat pe’n Miquel A. Ariza Montserrat a Canal 4 TV va batre records d’audiència amb un magistral Joan Pons (ciutadallenc, historiador i patró de sa Jaume III) que no només va deixar en evidencia as seu contertulià, sinó que, a més, deixà testimoniada sa càrrega doctrinal des catalanisme i es seu pobre nivell intel•lectual. No hi ha color, i és per això que ses vaques sagrades des comissariat lingüístic de s’UIB segueixen ignorant es fenomen per tal d’obrir un debat: tenen autèntic pànic a quedar en ridícul davant es ciutadans. I sa por és justificada.
