Les darreres setmanes, el periodista i escriptor Máximo Huerta ha estat notícia. El motiu és molt agradable i lloable: acaba d’obrir una llibreria a Buñol (València). Sense dubte, la de llibreter és una de les ocupacions més romàntiques -i heroiques- que hi ha avui en dia. I vos he de dir que em provoca sana enveja perquè els llibres són el millor entorn que hom pot tenir.
Molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta iniciativa, el que ha donat peu a recordar la seva breu experiència com a ministre de Cultura i Esports. Fou nomenat el dia 7 de juny de 2018 per part de Pedro Sánchez, i només una setmana després dimitia pressionat perquè sortí a la llum unes informacions que deien que havia defraudat a Hisenda 218 322 euros al declarar-los a través d’una sociedad dins l’Impost de Societats i no per IRPF.
La seva dimissió en aquells moments fou una mesura sanitària per part del Govern de Pedro Sánchez, per a mostrar que no es permetia tenir cartera ministerial a ningú que tengués màcula. Huerta dimití elegantment i es retirà a la seva anterior ocupació.
No obstant, i deixant apart si la conducta defraudatòria de Huerta era o no greu, no hi ha dubte que els fets posteriors han mostrat un clar greuge comparatiu respecte companys de bancada.
El cas que podem entendre més escandalós és el del ministre Fernando Grande-Marlaska. Malgrat les proves audiovisuals que mostren que s’ha donat mort a immigrants dins la part de la frontera amb el Marroc que ja està baix la jurisdicció espanyola, l’ex magistrat de manera vehement i persistent assegura que això no és veritat. Són dues les qüestions que confluirien: la matança a mans de les forces de seguretat dins territori espanyol, i la mentida al Parlament i als ciutadans.
Els ministres del PSOE s’han dedicat en cos i ànima a protegir-lo. Grande-Marlaska ha dut sort i no s’ha vist tirat a la boca dels lleons com sí li va passar a Màxim Huerta, que es trobà sol i desemparat sense que ningú no el defensàs.
Perquè el govern protegeix Marlaska com no va fer amb Máximo Huertas? És per què Huerta no coneixia els secrets d’estat com sí les coneix a dia d’avui Marlaska? És per les connexions de Marlaska amb la judicatura? És per què, a aquestes altures, el PSOE ja ha posat call davant les crítiques mediàtiques?
Situacions com aquestes són freqüents en la política. Com se sol dir en mallorquí, “qui té bo roda, i qui no, redola”. Huerta va redolar, però ha sabut caure a un destí més honorable que a una porta giratòria.
