La denúncia per uns suposats abusos al Santuari de Lluc han trasbalsat molta de gent que estima el Santuari i aprecia Antoni Vallespir.
Som d’aquells que condemna tot tipus de violència i abusos, però també som d’aquells que no admeten judicis públics i asseveracions premeditades. S’haurà de comprovar –si és que és possible—que els suposats abusos es varen produir, però fins ara tenim algunes constatacions.
Una intencionalitat mediàtica de la part denunciant representada per uns advocats que sembla que cerquen notorietat i “fama” pel seu bufet.
Una activitat històrica d’Antoni Vallespir Inmaculada. Tant al capdavant de l’Escolania durant molts d’anys, on han passat centenars de blauets, com al capdavant del Santuari, com defensant La Real (a pesar de la seva malaltia que ara ha tornat brostar i li suposa, com ja li va suposar, sessions de radioteràpia i quimioteràpia), com jugant-se la vida a Rwanda durant la pitjor època del conflicte dels grans llacs. Una actitud que li ha valgut l’estima i la valoració de moltíssima de gent i, també, la voluntat de venjança política d’algunes persones, potser aquelles que ara alimenten la denúncia.
Una fets ocorreguts fa 20 anys dels quals cap company de la presumpta víctima, que convivien 24 hores al dia plegats, mai se’n va témer ni va percebre cap fet anormal.
Per tot això, no tenc clar si precipitar-se, parlar de víctima i culpable, prejutjar o condemnar sense investigació prèvia, és la millor manera d’actuar.
Ara per ara, ja s’ha condemnat a Antoni Vallespir, ja s’ha tacat el nom del Santuari i ja s’ha perjudicat greument la imatge de l’Escolania de Lluc, la segona més antiga d’Europa que té una història de 500 anys plena d’elements positius relacionats amb la música, la formació, les relacions humanes, la projecció de Mallorca, i que és indestriable de la història de Mallorca.
Alerta amb els judicis previs i injustos que ens fan oblidar totes les aportacions positives de les persones i les institucions i ens fan caure en la crítica fàcil i en la condemna sumaríssima.
Per tot això aclarir els fets sense preses però sense dilacions és clau per les institucions, col·lectius i persones implicades. I mentrestant, lamentablement, haurem de viure el “canyorrerisme” mediàtic que té necessitat d’omplir espai en blanc encara que sigui repetint cada dia la mateixa notícia, amb pèls i senyals que cauen més en el groguerisme tipus “Sálvame” que en la premsa seriosa, veraç i equilibrada. Premsa que, de vegades, destil·la un anticlericalisme ultrapassat, que fa olor de venjança enlloc de respirar informació fidedigna.
