Aquest escrit està fet en un dia plujós de la setmana passada, no acompanyava per anar a gaudir d’ una bona caminada com faig quasi cada dia, així que vaig decidir seure al davant de la meva taula a l’altell de ca nostra per escriure l’article de la setmana, estava tot sol, físicament tot sol i el meu cap va endinsar-se en pensaments induïts per les fotografies que m’acompanyen quan estic a la taula de feina.
El renou de la pluja, quan cau en la mesura adequada, és inigualable, la claror característica del dia, les vistes a la muntanya a través d’un gran finestral me duen a l’estat espiritual perfecta per sentir l’estreta relació dels personatges de les fotografies i jo.
Una fotografia del pare, la mare i l’oncle Pep, germà del pare que hem contemplen amb cara interès per lo que escric. Un retrat de l’àvia Francisca i el seu espòs, l’avi Salvador, pares de la meva mare, una altre de l’avi Josep, pare del meu pare, amb jo quan tenia un any i mig i la darrera la de Sa Majestat el Rei Joan Carles I i jo quan hem distingia amb la “Encomienda de la Orden del Mérito Civil” i just davant, una creu de sobretaula portada de Jerusalem amb la imatge del Santcrist que me va regalar un bon amic meu.
Estic físicament tot sol, be.... no, m’acompanya sempre el fidel Grim, un bon ca en el que m’uneix una forta relació, per jo, un amic.
Quan començ a escriure sent la mirada curiosa de tots els familiars de les fotografies. Depèn del tema, sent molt més forta la presència invisible d’algun d’ells, si tinc dubtes, especialment si venen d’avior, em donen la resposta o el camí per trobar-la. Apart dels pares, amb els que vaig conviure més, per tant una relació molt estreta i entranyable , va ser amb l’àvia Francisca i l’avi Salvador ja que vivíem a la mateixa casa. L’avi Salvador era en la meva minyonia, un gran amic meu. Anàvem amb bicicleta a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, ara reconvertida en un Museu. L’avi era el fuster de la Masia i amés, amic del pintor Alexandre Cabanyes, el seu propietari. Jo anava assegut al quadre en un seient de fusta que ell hem va construir, anàvem a collir figues, melons i tot tipus de fruites, ell em va ensenyar a orinar i barrejar-lo amb terra i aquesta pasteta posar-la a una picada d’abella, remei molt rudimentari però eficaç. Hem va ensenyar a serrar, a utilitzar la garlopa, el garlopí, el ribot i moltes altres eines. Li agradava veure com les utilitzava
L’avi Josep ens va deixar quan jo tenia dos anys, no recordo la seva cara ni la meva convivència amb ell, però mitjançant la fotografia el sent molt proper.
La fotografia amb Sa Majestat el Rei Joan Carles I es un reflexa de la meva relació amb la Casa Reial i me fa sentir orgullós, la creu no hi sobra, jo som creien i la seva presencia es important.
Un mai esta tot sol si no ho vol, per jo la soledat de tan en quan es bona, desenvolupa els sentits i els sentiments fins a trobar-te a tu mateix, però no em mal entengueu, no hi ha res més important que compartir la vida amb els qui estimes, la família i els amics. En dies com el d’avui, les vivències i els records es fan més presents, i a mi, m’agrada.
