La política i els seus ventrílocs A Franco se li atribueix una frase magnífica: «Usted haga como yo y no se meta en política». Al marge de la ironia que a tots ens sembla que encobreix la sentència, no sé si qualcú ha reparat que per ventura el «Generalísimo» s’ho pensava realment que no s’havia banyat mai en política.
Una vegada vaig sentir una discussió al bar que jo vaig normalment a prendre el cafè. El cambrer va finalitzar la conversa amb un comentari també molt encertat que assegurava que «tot és política». Efectivament, política ho és tot i això és tant com dir que no és res, perquè tot vol dir res —de fet, en llatí la paraula res significava precisament ‘cosa’.
Quan era al·lot, la política m’avorria solemnement com a tots els infants. De vegades, m’interrompien Barrio Sésamo per fer aquells avanços informatius que a mi em pareixien interminables i els polítics eren uns senyors ensopits que no reien mai i que per paga sempre eren els mateixos: Felipe González estava tan ben situat com ho podia haver estat Franco per als meus pares, el rei d’Espanya o el papa Joan Pau II que, val a dir-ho, també em semblava immortal.
De més gran, vaig descobrir el món de la ràdio perquè la meva professora d’autoescola la duia sempre engegada. Ella escoltava Onda Cero, que llavors no prenia partit per ningú, i aviat vaig descobrir que aquest país es dividia entre la COPE i la SER i, tot i que jo em devia sentir més proper a la ideologia d’aquesta darrera, em vaig inclinar per la primera. Record que esperava en candeletes que acabàs la tertúlia política de La Linterna perquè començassin els esports amb José María García. Que també feia política, com reblaria l’espavilat del cambrer! Era l’època en què ja hi havia hagut l’ampliació de canals amb Telecinco, A3 i tota la pesca. S’iniciaven els anys de la teleporqueria. I després ha vengut l’ampliació de cadenes amb La Sexta i Cuatro, que són dels mateixos grups que Telecinco i A3, i sortosament no han continuat pel camí de la infratelevisió, sinó que han duit el debat polític al centre del tauler. Certament, de la mateixa manera que pol·luïa més Telecinco que A3 també La Sexta ha s’ha especialitzat més que no pas Cuatro en la política: Al Rojo vivo, El objetivo, Salvados, La Sexta Noche, etc. han fet d’aquest sisè canal un monogràfic de la política. Això per no parlar de la Brunete mediàtica de canals minoritaris d’extrema dreta com ara Intereconomía o 13 TV. O de programes d’aquí dedicats a la política com Tot 4 de Canal 4 o el flamant Dues Voltes d’IB3. Tots plegats han col·locat el tema al «prime time» televisiu. I jo personalment m’estim més això que no haver de sofrir Fiebres del sábado noche i aquelles gales musicals interminables amb ventrílocs estil «Mari Carmen y sus muñecos» —maldament hi continuï havent ventrílocs d’una altra casta.
La política als platós de televisió es complementa amb la política com a pol d’atracció sobre el qual pivoten espectadors, productors i creadors com els de West Wing, Borgen o House of cards. Sèries estrangeres, curiosament, de banda i banda de l’Atlàntic (Dinamarca i els EUA), mentre que aquí la política encara no s’ha convertit en filó de cap telesèrie de succés, encara que Toni Cantó estreni aquest mes una obra sobre el debat polític. I a la gent que ens interessa el tema —ara m’he convertit jo en un d’aquells Srs. Plom que vos martelleja cada setmana amb el tema com aquells que tant odiava en la meva infància!—, ens entusiasmen serials com ara Borgen, que és el que estic mirant ara.
