La revista Misser del Col.legi d’Advocats de Balears, me demanà un article valoratiu dels 30 anys de la Llei de Normalització Linguïstica. Vet aquí:
Una llei positiva, però insuficient.
I.- POSITIVA
I.1.- PUNT D’INFLEXIÓ.
La llei en si mateixa és un fet positiu, ja que va suposar un punt d’inflexió a quasi tres segles de polítiques de persecució de la nostra llengua iniciats amb el Decret de Nova Planta (1715), al que seguiren un reguitzell inacabable de lleis, reglaments i normativa en general, que foragitava o directament prohibia el català en diferents sectors (Reial Cèdula 26-06-68 -foragita el català d’escoles, jutjats i cúries romanes-, Instrucció 11-03-1801 -prohibició del teatre en català- Edicte del Govern Superior Polític de les Balears 22-02-1837 -prohibició del català a l’escola, sistema anellet- Llei Notariat de 28-05-1862 -prohibició de les escriptures en català-, Llei del Registre Civil de 1870, Llei d’Enjudiciament Civil de 1881, Ordre Ministerial 16-05-1940 -prohibició marques comercials en català-)...
És per tant un canvi rellevant i notable pel que fa a la legislació. Per primera vegada es valora com una riquesa la llengua pròpia de Balears. I això esdevé al sí d’un llarg període de llibertats, democràcia i descentralització bastits sobre la constitució de 1978 i l’estatut d’autonomia de 1983.
I.2.- CONSENS I PAU SOCIAL.
Però no sols per això és un fet positiu. És un fet positiu perquè es va aprovar per “unanimitat” de tots els partits polítics representats al Parlament. Va ser fruit d’un gran consens, conscients i amb el pes feixuc de la història tots que s’havia de trencar aquest dinàmica persecutòria. I això, aquest consens és sens dubta molt i molt important en un tema ultrasensible. Aquest consens va ser l’origen d’una pau social que amb alts i baixos ha permès anar fent uns mínims de polítiques lingüístiques.
I.3.- AVENÇ EN SECTORS
I finalment és positiu ja que ha possibilitat un avenç important de la presència de la nostra llengua a l’administració pública no estatal i a l’enseyament. Sens dubta són sectors transcendents en la realitat social i que donen materialitat a la seva declaració de llengua oficial pròpia.
II.- INSUFICIENT
Però a l’hora que hem de qualificar la llei com a positiva, el cert és que ha resultat ser insuficient pels objectius que ella mateixa i la societat es marcava el 1986. Així hem de constatar que el català resulta inexistent als Jutjats, de fet a la pràctica té la mateixa consideració que l’anglès, l’alemany o qualsevol llengua estrangera (i aquest no és un tema menor, ja que som davant un dels tres poders). Tampoc es pot constatar cap avenç als registres de la propietat, mercantil i a la funció notarial. Al cinema i a la televisió el català resulta quasi testimonial.
Però sobretot ha resultat insuficient ja que no ha estat capaç de revertir el lent però impecable procés de desaparició lingüística. Els parlants de la llengua no han fet més que minvar des de 1986. Segons dades del IBESTAT just entre 2003 al 2010 el nombre de parlants va baixar del 74,6% al 63,4%. Estadístiques que constaten un vigorós procés de residualització del català.
El català si bé gaudeix de força i arrelament a gran part del territori, ha restat testimonial al litoral turístic balear.
III.- PATRIMONI DE TOTHOM.
Tot amb tot, el que ens hem de plantejar com a societat és què en feim d’aquest patrimoni que hem heretat. Noltros ara som aquí i a noltros ens correspon gestionar aquest patrimoni. I així com hem heretat La Seu o un territori ple de meravelles naturals, també hem heretat una parla de segles que ha conformat la personalitat i la idiosincràsia dels pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Una llengua que ni és millor ni pitjor que cap altre, però que en si mateixa és un patrimoni immaterial i cultural.
I aquest patrimoni és de tothom, dels qui la parlen i dels qui no la parlen. I aquí hem de saludar i fer notori els milers de ciutadans Balears que sense tenir el català com a llengua d’origen, l’han feta seva de qualque manera, ja sigui de forma activa (parlant-la i/o escrivint-la) o passiva (llegint-la i/o entenent-la). De tots ells, de tots noltros, ciutadans de Balears és aquest patrimoni i de tots noltros és la responsabilitat i diria que “valentia” de preservar-la per les generacions a venir.
La llengua un patrimoni de tothom.
