Avui no vull escriure de política ni de polítics, ni de coronavirus, ni de desconfinaments, segurament ho tornaré a fer més endavant. A la meva taula on escric, hi ha varis objectes importants pels meus records, entre ells una foto dedicada d’en Julio Jiménez, un gran ciclista de l’època d’en Bahamontes, eren dos grans escaladors, la muntanya era el seu fort.
Vaig tenir l’honor de compartir taula amb en Julio Jiménez en un àpat, ara no recordo si dinar o sopar, un home amable, que si li parlaves de ciclisme podies estar conversant hores i hores, i com que a mi m’agrada el ciclisme, vaig gaudir de la seva companyia i em va dedicar la foto que antes he esmentat.
El ciclisme m’ha fet recordar la meva joventut a Vilanova i la Geltrú, on vaig néixer ,i on vaig començar a practicar el ciclisme d’una manera molt primitiva, primer amb la bicicleta del meu avi, amb llantes de fusta, grossa, però servia, després, amb un altre de molt vella, era un quadre de dona amb un manillar sense frens, però que l’avi Salvador la va dur a un taller de bicicletes, “Talleres Amela” i ni va posar un a la roda de darrera, ja anava bé, ja tenia una bicicleta.
Una mica més endavant, els pares em compraren una bicicleta de carreres, i a la meva germana una amb el quadre de dona, com és normal. Els hi vaig treure el suc a les dues, la de corredor per córrer pel Passeig Marítim de Vilanova, que sempre hi trobaves qualcú que et podies provar qui era els més ràpid, voltes i voltes fins que els corredors més dèbils es cansaven i abandonaven, això sí, sense dir cap paraula, i si tu eres el que havia aguantat més, era una satisfacció enorme, com si haguessis guanyat la volta a Espanya.
Hi havia dies que a sol post, agafava la bicicleta de la meva germana, que era com si fos una bicicleta de muntanya d’ara i partia cap a baix a mar, per un camí que passava per un torrent, amb la llum de la dinamo a la roda de davant que quan més ràpid anaves, més llum feia, era un xalar, una horeta en bicicleta, a sopar i a dormir.
De gran n'he tingut moltes de bicicletes, totes bones i de marca, sempre comprades a “Bicicletas Torres” que amb el temps em vaig fer amic amb el propietari i qualque vegada sortíem plegats o coincidiem el cap de setmana, en Joan Torres era de Sóller i jo visc a Bunyola, sempre em va tractar molt bé, a la seva botiga normalment hi havia tertúlia d’aficionats que deien la seva, era un gust anar-hi.
En aquella època, els dissabtes horabaixa, quan jo podia, també coincidia amb un grup de ciclistes en que hi participava el gran Tomás Montserrat, amic, bon ciclista i esportista, jo els hi sortia a camí per la carretera vella de Bunyola i quan els trobava anava amb ells, pujàvem el Coll de Sóller i en arribar a Can Topa, descans un beure i tornada a tope cap a Palma. Però no acaba aquí. Ni havia, en aquest grup, que es cuidaven quasi com a professionals, pesaven el menjar, pasta, arròs, hidrats de carbó, etc, sortien a entrenar cada dia, estaven fortíssims, pujar el Coll de Sóller amb ells, per jo era un martiri, un dels dissabtes varen imposar un ritme fortíssim, tremendo, que me produir una “pájara” impressionant, al començament del Coll ja no podia més, estava marejat, amb vomitera i un company del grup, ara no recordo el nom, se que era guixaire, en un gran esforç per la seva part, em va empènyer pel seient i me va dir, “jo t’ajudaré, anem tira, tira, si ara davalles de la bicicleta ja no l’agafaràs mai més” gràcies a la seva ajuda vaig arribar a Can Topa, una bona vomitada, un té calent per recuperar-me, i per avall.
Recomanacions als amics més joves: tot l’esport que pugueu fer, ho teniu que aprofitar, no perdoneu res, escoltant als qui en saben o amb entrenadors personals. Amb els anys, les forces fallen i lo que feies d’una manera natural sense pensar-ho, ara ja no, les forces no son igual i és molt més sacrificat.
Jo tinc 70 anys i vaig a caminar cada dia, faig un mínim de 10000 passes en cada caminada, fer esport és lo millor per la salut, ho recomanen els metges, no és bo estar tot lo dia assegut al sofà davant la televisió, i SI !!!!, a vegades fa mandra i costa, però s’ha de practicar si no hi ha impediments físics, val la pena, tal com em va dir un metge amic meu,és com una assegurança de vida.
