Escric aquest article amb la convicció de que molta gent creu que l’ús de l’idioma castellà té més drets que l’idioma propi de les Comunitats Autònomes de Catalunya, València o les Illes Balears.
Fa uns dies el Tribunal Suprem confirmava la sentencia TSJ de la Comunitat Valenciana que anul·lava una part del Decret de la Generalitat Valenciana que regulava els “usos de les llengües oficials del castellà i valencià en l’Administració Valenciana” que donava un ús destacat del valencià sobre el castellà en l’administració.
Amb aquesta sentència, l'advocacia de la Generalitat Valenciana es pronuncia dient que es vulnera la jurisprudència del Tribunal Constitucional en la sentencia 75/1997 de 21 d’abril o la del mateix Tribunal Suprem.
En quant a la afirmació de la sentencia impugnada en el Decret 61/2017 que discrimina el castellà, argumenta que una regulació diferenciada no vol dir en cap cas que aquesta regulació impliqui cap discriminació respecta a les persones que vulguin utilitzar el castellà ni tampoc de les administracions de territoris de predomini lingüístic castellà.
El Tribunal Suprem estableix que l’ús de la llengua en el procediment administratiu comú i documents elaborats en una llengua cooficial en l’àmbit d’una Comunitat Autònoma que tinguin efecte fora de l’àmbit territorial “està atribuïda de forma exclusiva a l’Estat”
L’Estat, sempre l’Estat!!!, les Comunitats Autònomes de la mateixa llengua deuen tenir tot el dret de parlar i comunicar-se en el seu propi idioma entre elles, es de sentit comú que aquestes Comunitats Autònomes, així com la Gallega i la del País Basc quan s’adressin a l’Estat o a altre Comunitat Autònoma de parla castellana, gallega o basca ho facin en castellà, faltaria més, es lo correcta, els idiomes serveixen per comunicar-nos, per ajuntar, no per separar.
En absolut estic d’acord amb el President Torra que ha enviat una carta ESCRITA EN CATALÀ al Tribunal Suprem, que expressa el rebuig a aquesta ofensa inadmissible, però ell tampoc ho fa bé, és una provocació i falta d’ètica política enviar una carta en català al Tribunal Suprem on el seu idioma oficial es el castellà.
La Constitució Espanyola, el l’article 3 cita:
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecta i protecció.
Idò, vist lo escrit anteriorment, El Tribunal Suprem es passa pel “forro” els punts 2 i 3 de l’article 3.
També l’Article 3 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, cita:
1, La llengua pròpia de les Illes Balears, tendra, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial
2. Tots tenen el dret a conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les Institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels DOS IDIOMES, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.
Les Illes Balears no tenen un decret tan invasiu en l’idioma propi com la Generalitat Valenciana, per tant no es contempla cap intervenció del TSJIB.ni del Tribunal Suprem.
Jo no pertany a cap associació radical catalanista ni extremista, però estic convençut de que no es pot renunciar al textos de la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia que permeten comunicant-se oficialment amb en la llengua de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Forma part de la nostra història, cultura i identitat.
Els més espanyolistes, els misses més conservadors i legalistes diuen o diran que Catalunya, València i les Illes Balears es tenen que comunicar oficialment en castellà, que s’ha de respectar la llei, que s’ha de complir, és cert, tenen raó però com ja vaig escriure en un article anterior, la Conseller Àngela Merkel, una convençuda i no dubtosa demòcrata, en una ocasió excepcional va dir, “Hi ha moments on la desobediència pot ser un deure” aquesta vegada sí que té raó.
