Dijous passat vaig assistir al sopar anual d’ARCA en què els socis i assistents votaren molt majoritàriament contra la intenció de l’actual tripartit de Cort d’esbucar el monòlit de la Feixina. Qüestió espinosa la del monument perquè rima amb el Mo’iment, que era com al·ludia la gent gran a l’esclat de la Guerra. Així, en majúscula, perquè tots sabem a quin conflicte bèl·lic ens estam referint. A molts ens toca més directament o indirecta: el meu padrí va anar al front i segur que vosaltres, lectors, si sou d’aquí, hi estau forçosament empeltats pels vostres pares, avis o repadrins o perquè vàreu viure els estralls de la (post)guerra. Les ferides d’aquella contesa fratricida encara supuren i, per evitar gangrenes, tot sembla indicar que el monòlit de la Feixina podria enguany mateix sofrir l’amputació.
Tenia, emperò, un professor d’història al col·legi, el Sr. Marc Grimalt, que ens explicava que amb el temps les sutures de la història cicatritzaven i els personatges que les protagonitzaven deixaven de percebre’s com a bons i dolents. Ferran VII o Napoleó, posem per cas, no són exactament els dolents de la pel·lícula, però Franco sí que ho és i ho continuarà essent molt de temps per vosaltres i per mi. Però hem de ser capaços de relativitzar que, maldament ara no ens càpiga al magí, amb el temps, per a unes altres generacions, el Dictador potser deixarà de ser un dolent protagonista i per ventura quedarà com un dolentoi de sèrie B com els dos esmentats... O com Torquemada...!
Si el que hi hagués a l’entrada de Santa Catalina, fos una estàtua de Franco, com la que hi havia a València, es faria de molt mal fer no enderrocar-la. Sortosament, no ho és, però si ho fos reparau bé que adquiriria cert dia tant de valor com si encara conservàssim l’estàtua d’Isabel II que hi havia a la plaça de la Reina, i arribaria amb el temps a ser tan innocu, salvant les distàncies, com la Columna de Trajà a Roma! L’únic que tenim, tanmateix, és un monument amb un valor i un interès històric relatiu, construït per subscripció popular, indultat pel Segon Pacte de Progrés en un consistori dirigit per Aina Calvo i Nanda Ramon, que hi introduïren una placa que condemna l’alçament ignominiós i que diu que avui vivim en una societat plenament democràtica i afortunadament diferent. I vull destacar la tasca silenciosa que dugueren a terme el tàndem perfecte d’aquestes dues dones en l’eliminació dels noms de plaques feixistes de Palma a llocs que foren tan encertadament rebatiats amb noms com ara Antoni Rovira i Virgili, Joan Fuster, Enric Prat de la Riba, Pompeu Fabra o Miquel Dolç.
Ai las, que m’agradaria sentir inflar-se de satisfacció al PP i C’s bo i condemnant el cop d’Estat del 18 de juliol del 1936 contra el legítim govern de la República que havia elegit el poble! Com Merkel, que no tolera ni mitja paraula d’adhesió al nazisme. Però bé, Spain is different. Al contrari, alguns polítics conservadors d’aquí, com la Sra. Aguiló, ajudaren a fer ploure damunt banyat i se n’anaren de la mà del Círculo Balear i els neonazis carregats amb banderes falangistes i preconstitucionals i ben a prop va estar allò d’acabar en una esbatussada per mor de la presència d’un parell de republicans que tampoc tenien millors feines a fer. Era el favor més magre que podien fer a la construcció els partidaris de l’antic bàndol dels «nacionals». Valga’m Déu si aquests ens han de representar a la immensa majoria de la població ciutadana, que es declara contrària a la caiguda del monòlit davant un consistori que es fa el desentès davant el clamor popular.
