Vivim una època de canvis, una època on s’està qüestionant valors o ideals que en el passat pareixien intocables o immutables.
Historiadors i analistes posaren el 11 de setembre del 2001 com un punt d’inflexió en el panorama internacional, l’inici d’una nova conjuntura mundial que, en propers anys, tal volta serà el començament d’una nova etapa històrica.
A l’estat espanyol està més que clar que vivim un temps de canvis, un temps nous, on l’etapa que és va iniciar a principis dels 70 del segle passat, amb la posada en marxa de la democràcia i la integració a Europa estan acabant. Les institucions que pareixien eternes estan rebent fortes critiques i canvis, el sistema polític amb dos grans partits pareix que està tocat de mort, els votants demanden noves opcions, noves formes , nous llenguatges. La monarquia , pilar de l’estat espanyol, està fent aigües per totes bandes, ningú es creuria fa 20 anys la situació actual del rei Juan Carlos I i la seva família , desacredita cada dia més per les seves poc encertades actuacions. L’església ha perdut bona part de la seva influència social, no acaba de trobar el seu lloc i cada cop pareix més arraconada. La justícia pareix que ha reeixit, però les institucions superiors, tant polititzades, escoren massa el volgut equilibri de la seva balança.
I, que passa amb els poders econòmics?. Que passa amb els grans empresaris?. Crec sincerament que les grans fortunes estatals mai s’han sentit responsables en millorar el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pareixen tant implicats com els empresaris americans, per exemple, que han fet de la filantropia un eina de prestigi social i econòmic, és a dir, han anat a treure el màxim rendiment de les seves inversions i punt, cosa, que per altra banda és legítima i legal.
Però per altra banda també crec, sincerament, que hi ha milers de mitjans i petits empresaris, petits i mitjans hotelers , que han lluitat fort durant aquets anys de crisis , que han fet l’ullastre esbrancat per treure el seu negoci endavant, que no han tengut ajudes ni favoritismes de part de l’administració, ans els contrari, han trobat traves i graons a superar cada dia, són els que no han jugat a les portes giratòries dels grans o del favoritisme del poder o de les adreçares legals, però poc ètiques, de la fiscalitat actual.
I ara venen els papers de Panamà a demostrar tot això, a demostrar que els desviaments de patrimonis i capitals han estat una pràctica comuna entre un molt petit grup, han demostrar que els que paguen pareixen sempre els mateixos i , han demostrat, que en un món nou i canviant, els sistemes fiscals i de control han de canviar.
Però el que no podem fer es carregar contra els milers de petits i mitjans empresaris d’aquestes illes que han fet més hores que un rellotge per treure el carro endavant, el que no podem consentir és que un membre de Podemos insulti a tots els hotelers de la nostra terra, quan hi ha molts empresaris, famílies, que gestionen un , dos o pocs establiments turístics i han enriquit el seu municipi i han estat compromesos amb les illes. Jaume Font avisava de la demagògia del senyor Carlos Saura de que no acusés a tots per igual, a part de injust és fals. Jaume Font sap la feina que du treure un petit negoci endavant i no vol fer missatges buits, cridaners ara però que el temps se’ls endurà en facilitat. Són nous temps, noves formes, però no tot val.
