Gràcies, mestres

Potser hi ha algunes idees, pensaments o criteris que els que escrivim sovint donam per enteses i no compartim. En algunes ocasions opinam sobre col·lectius i algun lector pot pensar que qüestionar algunes accions equival a desacreditar aquell col·lectiu. No és així. En aquest cas, vull parlar dels ensenyants.

Encara trobam gent que transmet allò que governs i persones irresponsables han anat difonent durant anys: els professors viuen com volen, tenen quatre mesos de vacances cada any, fan un parell d’hores al dia de classe, són uns vagos, manipulen, etc.

Dir que tenen 4 mesos de vacances és tan incert com injust. És un pecat (i gros!) no valorar el temps que inverteixen preparant un curs, corregint a casa, preparant les classes del dia següent, pensant com ajudar als alumnes que més ho necessiten, passant pena, ajudant als alumnes en temes extra acadèmics...

Voler intoxicar amb aquestes mentides ha tengut diverses conseqüències: descrèdit, autoritat del professorat qüestionada, manca de respecte, desànim entre els ensenyants, manca de valoració d’aquesta peça clau en la societat... Per tant, m’indigna que persones amb una certa formació s’atreveixin a no valorar la tasca dels professors i els acusin amb alguns d’aquests tòpics.

El que ha passat els darrers quatre anys amb el Govern Bauzá llança un missatge terrible: desconfiau dels professors. Si un Govern no respecta, atén, escolta i dialoga amb els professors, se’n riu d’ells, en parla malament i els qüestiona, està desacreditant la feina d’aquestes persones claus.

I per què no s’ha de desacreditar els professors? El seny popular sempre ha tengut la resposta. Quan arribaves a ca teva i deies que el professor t’havia renyat, a casa te’n duies una renyada superior. En Bauzá, i encara alguns dels seus, ha qüestionat aquest autoritat i ha transmès el missatge erroni: potser el professor no tenia motius per renyar el meu fill, potser el professor és curt i no veu que el meu fill és un sant, potser el professor és un vago i no explica bé les coses....

I per què s’ha transmès aquest missatge? Per què no creuen que dins el sistema social, l’educació n’és una peça clau i, dins l’educació, el professorat n’és l’element fonamental.

Va ser Ludwig Feuerbach que va dir allò de “som el que menjam”. Jo diria “som el que aprenem, el que ens han ensenyat”. Els professors han marcat part de les nostres vides, ens han transmès coneixement i també ens han educat, ens ha ensenyat a viure, a valorar, a apreciar, a tenir sensibilitat.. Els professors han guiat les nostres inquietuds i, en moltes ocasions, han marcat en el nostre futur professional. Com podem desacreditar aquells en les mans dels quals hem estat i, ara, hi ha els nostres fills? Perdoneu la referència personal, però jo no apreciaria l’art si no fos per n’Antònia Rosselló, o no hagués valorat en Cortázar o en Goytisolo si no hagués estat per en Toni Figuera, o no hagués fet esport si no m’hi hagués animat en Vicente Navarro, o no hagués tengut sensibilitat espiritual sense en Joan Trias, o no hagués apreciat d’on venim sense en Biel Ensenyat...

Si no ensenyam els nostres fills a tenir un gran respecte i admiració cap els nostres professors, no els ensenyam a valorar aquells que els estan ajudant a fer-ser un futur.

Jo només els puc dir una cosa: gràcies, mestres.