Gràcies a un parell de circumstàncies mos trobam, després de dècades, amb un nou horitzó d’esperança, amb una nova realitat sociocultural gairebé inèdita. D’una part, sa fartadura generalisada envers es model impositiu de s’anomenada immersió lingüística en perfecte fabrià, que a pesar de ses obsequioses subvencions de ses successives Conselleries de Cultura, fent balanç, ha resultat un fracàs de proporcions bíbliques...
...Sa més que certificada quebra des medis escrits en català, com sa breu aventura des Diari de Balears o de s’ARA.CAT, que acumula milions de pèrdues; D’altra banda s’inevitable arribada de tota una generació universitària, ben preparada i crítica que retorna a lo nostro carregada d’arguments incontestables per esbucar amb sos raonaments tots ets antics tòpics catalanistes; Sa venturosa retrobada i magnífica sinèrgia de ses generacions d’autèntics històrics amb es joves que ara desperten i que ja són legió; Ets episodis fundacionals d’aquesta autèntica renaixença, com sa sortida de sa revista Toc·Toc, de sa Fundació Jaume III, des pluri-insular Foment Cultural, etc, que tenen es seu precedent a una anterior i vigorosa activitat d’un parell de compromesos divergents amb s’Statu Quo, des de s’humil atalaia des seus actius blogs o inclús a rel de llibres editats en bon mallorquí com es d’en Mateu Cañellas i altres.
Aquest encara humil pluralisme amb es qual mos trobam i que és es símptoma d’una societat lliure i democràtica, està ofegant es tradicional monopoli des principal agent catalanisador: s’avui agonisant OCB, així com altres subcomissariats regats durant tant de temps amb es nostros impostos. Ara és possible accedir a diaris com ‘Mallorcadiario.com’ entre altres publicacions lliures. No fa massa, es braç executor de s’abans institucionalisada corrent sucursalista (s’OCB va arribar a ser una virtual Conselleria de Cultural en paral·lel), es polèmics i combatius “Maulets” se dissolien per mai sempre i ses redaccions de sa premsa lliure començaven a respirar tranquil·les fora por que els rompessin un portal, un aparador o una finestra.
Sa societat ha donat s’esquena a tot aquest autèntic Lobby que en temps de na Munar (“Balears no existeix”, 2006) i n’Antich (qui essent ja a Madrid amb es projecte des nou Estatut consensuat per totes ses forces polítiques, se va tancar en banda per tal deblindar es renovat Estatut contra una major rellevància de “ses modalitats”) pasturaven de s’erari públic amb s’impunitat de ses vaques sagrades de l’Índia.
Es procés ha estat històricament paral·lel i conseqüent amb sa feina de difusió cultural d’entitats com sa Fundació Jaume III, però... dissortadament encara queda es reducte més perillós de tots. Sa pedra a sa sabata. Un àrea que no representa ni es 5% de sa nostra Universitat i que ostenta s’entredit i sospitós record d’aplegar, any rera any, es menor i més ridícul número de matriculacions: sa Facultat de Filologia Catalana, autèntic comissariat lingüístic (entre altres, d’allà sortí sa magnífica idea de exterminar s’article sibilant -salat- des carrers de Palma) que segueix regint i aconsellant a gents que se declaren incompetents en sa matèria i apel·len amb cega obediència as corresponent departament de s’UIB. Això és lo que fan es caps d’aquest Govern de Progrés.
Revisant s’història, aquesta situació me provoca un déjà vu associat a certa ciutat ja fa dècades, epicentre d’una idea visionaria caiguda en dissort, es reducte final que fou cert búnquer a on s’havien refugiat es darrers partidaris d’una grandiloqüent quimera que va acabar per fer ets ous enterra. Salvant ses distàncies, s’irrellevant sector catalanista de S’UIB (encara amb amples competències concedides pes nostro govern) roman com es darrer bastió, es búnquer d’obstinada resistència contra sa realitat sociocultural des carrer, contra es mirall des present.
Sa projecció cap es futur de fets històrics passats, sa lògica de sa realitat actual, es canvis patents dins s’estat d’opinió, no poden estorbar-se massa en fer caure aquest darrer reducte que disfruta d’unes prebendes que el fan encara determinants per frenar es desenrotllo des nostro mallorquí, menorquí, eivissenc. Es governants encara no s’han entemut de s’aberrant conflicte entre lleis que suposa s’obediència a s’article 35 de s’Estatut, que és taxatiu (protegir “ses modalitats”) i es fet que aquest comissariat no figura en cap cas com a jutge determinant, sinó que constitueix un orgue merament consultiu com poden ser altres fonts acreditades. Amb aquesta incondicional i sotmesa reverència cap s’esmentat departament en concret se propicia una latent animadversió contra tota s’Universitat, que com a institució, tampoc té tota sa culpa.
Més valdria que comissaris lingüístics i polítics obrissin ets ulls i comprenguessin que ja és hora de fer un pensament, i que en qüestió lingüística, existeixen altres actors de plena solvència acadèmica as quals també se pot (al manco) consultar.
