Enveja sana

Dimecres, 27 de gener. Camp Nou. Partit FC Barcelona – Athletic Club. Una vegada més vaig sentir l’enveja sana que s’apoderà d’algú que desitjaria que a ca seva tenguessim un 1% de la dignitat, força i sentiment de país que tenen a Catalunya. Possiblement si a Mallorca comptassim amb una mica més d’orgull i autoestima ens aniria molt millor que no ara.
Estava assegut a la tribuna superior. Un parell de files mes avall hi seia el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i un poc més a la dreta (i no hi vegi el lector doble intenció), el president de la CEOE, Joan Rosell. Atenció: no eren a la llotja presidencial; simplement ocupaven els seus seients com a socis.
Aquest fet que hauria de ser normal, demostra d’una banda que, al contrari del que passa a Mallorca, allà no van al futbol només si van a la llotja, són socis, senten els colors, i d’altra banda, que el FC Barcelona ha tengut una capacitat extraordinària per sumar.
Minut 17:14 crits d’independència.
RCD Mallorca, un club perdut. Referents de país, nuls. Figurera, molta. Connexió amb la societat civil organitzada, amb la mallorquinitat, zero.
Alguna cosa hem fent malament. En algun lloc ens hem equivocat molt i molt. Aquesta manca d’orgull, tot i tenir elements per estar ben orgullosos; aquesta incapacitat per veure que Espanya és un negoci que no ens convé i que som els principals perjudicats en relació a una balança fiscal injusta; aquesta dificultat per sumar i sumar, són elements suficients per fer un llarg lament.
Potser societat civil de país i institucions haurien de treballar molt més el procés de creació de comunitat, de col·lectivitat, de país. Fora bo fixar uns objectius i unes accions en relació a la formació d’una major consciència social, no? Potser governar també consisteix en això...