La setmana passada la innocentada que ens crèiem haver empescada a la primera era que el govern d’Extremadura finançava un Pla Renove de la Llar per subvencionar amb fins a 1000 € les famílies per incentivar la despesa en un sector danyat com el dels mobles. Evidentment, ni el del mobiliari és l’únic que n’ha vistes de tot color ni tampoc el sector del moble a les Illes es veurà sorprès per una mesura similar per part del nostre executiu per tal com aquest ja va amb la llengua defora amb el pressupost que maneja i el deute públic que arrossega.
Extremadura i nosaltres, ambdues a l’entorn del milió d’habitants, representam dues cares d’una mateixa moneda. La creu —però al cap i a la fi cara— de l’Espanya empobrida del sud que se l’ha d’ajudar (bàsicament Múrcia, Andalusia, Castella-la Manxa, Canàries i Extremadura) forma part de l’«España uniforme ó puramente constitucional» de les corones de Castella i Lleó segons indica un conegut mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid del 1857 que podreu trobar fàcilment si el cercau per Internet. I la cara —i al capdavall creu— de l’Aragó, Catalunya, València i Balears que constitueixen l’«España incorporada ó asimilada […] diferentes en el modo de contribuir». Fora d’aquestes dues meitats només queden l’Espanya colonial (avui reduïda a Ceuta i Melilla) i la foral, que integren el País Basc i Navarra.
La notícia d’Extremadura amb prou feines deu haver tengut ressò a l’Espanya foral, que mantenen el concert econòmic amb l’Estat, ni tampoc gaire a Catalunya —que estan per altres herbes. Però ens ha caigut com un gerro d’aigua freda a territoris com el nostre perquè Madrid ha acabat trobant una manera molt «sui generis» d’encaixar els territoris assimilats de l’antiga Corona d’Aragó a la contribució del bé comú de tots els espanyols. I això arranca d’ençà del regnat de Felip V, quan es prohibí en aquests quatre territoris comerciar amb Amèrica amb el monopoli dels ports de Sivilla i Cadis, i arriba fins al corredor mediterrani, que volen fer passar fort i no et moguis per la «villa y corte» de Madrid fins que no quedi més remei que travessar l’espai de l’Aragó assimilat per enfilar França endins. En contra, la lògica d’una economia i d’un país que s’ha anat fent «malgré» els seus nefastos governants, que d’acord amb el criteri de la Unió Europea, demana traçar una línia des d’Algesires cap al Llevant peninsular bo i enllaçant la regió de Múrcia amb les capitals importantíssimes de València i Barcelona.
He dit que la notícia a Euskadi a penes haurà arribat per mor del concert i que a Catalunya estan immersos en una altra història, la del Procés. Però no oblidem que aquesta darrera via la va possibilitar Mariano Rajoy quan va tancar la porta pels ulls a un Artur Mas que havia anat a reclamar-li un concert econòmic paregut al dels bascos. Avui, devers un 50% dels catalans —tant me fa si és el 49% com el 51%, el 40% o el 60%— no hi veu altra sortida que la independència. Quan jo era infant, l’ERC d’Àngel Colom i Pilar Rahola començaren a penjar pancartes per Mallorca i pel continent de «Madrid ens roba»; aleshores, no gaire més del 10% dels catalans devia cobejar la independència i per ventura poc més d’un 30% exigia major autogovern. Avui dia, emperò, aquest titular ja no es correspon a Catalunya; el va estampar fa una setmana el «Diari de Balears». I fets com el d’Extremadura no ajuden gens, ans al contrari, a revertir dades com aquesta.
