Com tot el que duu la paraula “català” -o millor dit, “catalán”- ha aixecat controvèrsia que el guanyador del guardó Joan Alcover de Poesia dels premis Ciutat de Palma de poesia fos Jorge Fernández, amb l’obra Ecogrames, la qual és una traducció d’un poema inèdit de l’autor, inicialment concebut en llengua espanyola.
Més enllà de la sempiterna cantarella de <<aquí se habla mallorquín, catalán en Cataluña>>, darrera la polèmica hi ha una altra qüestió cultural que sembla que no hi ha interès en debatre, però que sense dubte ens marca, i també condiciona, dit de pas. A Espanya no es valoren en la seva justa mesura les versions originals. Aquesta afirmació, pensada especialment en relació a la producció audiovisual, és una explicació a perquè molts consideren que no és rellevant ni negatiu que el premi Ciutat de Palma hagi estat per a una obra traduïda.
Qualsevol cinèfil amb un mínim de gust prefereix les obres cinematogràfiques en versió original, bàsicament perquè en la veu hi ha quasi un 80% del pes de la interpretació. Quan veiem una pel·lícula doblada ens estam perdent una de les feines més importants de l’actor.
Això passa a Espanya i pocs llocs més. A molts països, les pel·lícules i altres projeccions es passen per defecte subtitulades; a altres, es fa una traducció no interpretativa i sense eliminar la veu original. La conseqüència que patim aquí de tants i tants d’anys de veure les pel·lícules doblades ha suposat dues coses: la primera és que no tenguem unes orelles preparades per a altres idiomes -i això dificulta l’aprenentatge per exemple de l’anglès (l’idioma del viatjar, ja sabeu....)-, i la segona és que no saber apreciar la vàlua d’una obra en versió original.
Algú em podrà dir si no llegim els llibres traduïts, i això és cert, però si tenim l’ocasió de llegir una obra en la seva versió original sempre és molt millor, perquè és així com l’havia concebuda el seu autor. Una obra traduïda no és igual que l’original, i sinó, contestau-me: Com traduiríeu la paraula “malsofrit”?
Posaré un exemple en un altre àmbit: la música. Que la Novena Simfonia estigui en Re Menor no és casualitat. Beethoven la va concebre en aquesta tonalitat perquè transmet turment i heroïcitat. Quan es transporta a una altra tonalitat, es perd aquesta essència, i l’orella, el cervell i el cor ja no l’aprecien igual. Doncs passa el mateix en tots els àmbits de la creació artística.
No vull acabar sense reconèixer, per altra banda, que aquesta manera de fer les coses ha suposat que a Espanya la indústria del doblatge i els professionals de la traducció i interpretació siguin punters, i en certa manera me sap greu dir unes paraules que afecten a la seva boníssima feina.
