El seminari Blanquerna
lunes 07 de noviembre de 2016, 01:00h
Em vaig apuntar a unes jornades del Grup Blanquerna que se celebraren a un hotel de la costa de per devers Cala Millor ⎯quina gran incongruència! Allà va tenir lloc un diumenge matí una trifulga entre Sebastià Serra de l’STEI, en pau descans, amb Miquel Àngel Grimalt d’UM en un moment que el partit d’aquest darrer devia governar amb el PP de Matas; Grimalt li entimà, tanmateix, tot el que la formació nacionalista havia fet a favor del català posant Televisió de Mallorca com a exemple paradigmàtic. Crec recordar que en una de les taules rodones hi era present Josep Melià Ques, i degué ser la primera vegada que jo el vaig sentir parlar en públic. Moments de tensió com el de Serra-Grimalt no eren malsans perquè el Blanquerna havia nascut com un espai transversal entre UM, el PSM i ERC com a forces de país segons la concepció del seu fundador Climent Garau, al cel sia.
Al següent Blanquerna que vaig anar va ser a un hotel de per devers Magaluf a una taula rodona que moderava Pilar Arnau amb Antoni Marimon i Marisa Goñi entre d’altres. Com que no record exactament l’any, ja no hi comparegué ningú d’UM ⎯no sé si aleshores existia ja⎯, ni de Convergència per les Illes ni la Lliga Regionalista, i el seu espai l’havia suplantat gent d’EU. Bé, això és seguir el camí fusterià ⎯el País Valencià serà d’esquerres o no serà!⎯, molt desencertadament segons la meva modesta manera de veure-ho, pel qual optà el nacionalisme mallorquí perquè suposa posar tots els ous dins el mateix paner. I jo al Blanquerna vaig decidir no tornar-hi fins que no se’n rectificàs el rumb.
Garau, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar per a la revista «Serra d’Or», me’n va parlar de la concepció del Blanquerna que havia fundat i del qual s’havia desentès un poc, tot i que hi continuà assistint com a públic fins al final. El nom feia la cosa ⎯Blanquerna, o Blaquerna, l’obra més emblemàtica de Llull en el sentit d’utopia⎯, les influències catalanes que el marcaren (la més rellevant de totes, de Mossèn Josep Maria Ballarín) i el fet que els primers Blanquernes se celebrassin a Lluc ⎯s’hi deixaren de convocar perquè la gent volia bauxa, alcohol i saragates, i d’això a Lluc no n’hi havia— amb la presència d’homes d’església com Pere Llabrés, Josep Amengual o Gabriel Amengual.
El cap de setmana passat es va celebrar el Blanquerna a un hotel de Can Picafort amb tota la progressia mallorquina però ningú que hi fes de contrapunt. Bé, potser el contrapunt el posaven els Abril i Santiago de torn a veure si troben que encara s’ha de virar més a l’esquerra i predicar —mai millor dit!— manco el nacionalisme, convidar més gent de Podemos o, si convé que perquè s’acosti la gent de Podemos baratar el nom i tot, que això de Blanquerna fa massa pudor de ciri de sagristia. Llavors sí que tendríem la Seu ben plena d’ous.