Aprovada la reforma laboral d’aquella manera, i hom suposa que precisament per aquest motiu, al dia següent la vice-presidenta Yolanda Díaz v voler dirigir l’agenda política cao a la pujada del Salari Mínim Interprofessional. A diferència del Real Decret-llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball, l’establiment de la pujada del SMI per al 2022 no ha estat consensuada amb la patronal, conscient de la més que probable negativa d’aquesta.
Cada vegada que es parla de pujar les retribucions salarials mínimes petites, mitjanes i grans empreses comencen a tremolar, atès que per a aquestes no només la cuantia de retribució al treballador, sinó també el cost de l’IRPF, contingències, assegurança i FOGASA. Una nòmina de mil euros té un cost (aproximat) per a l’empresa de mil quatre cents. I és clar, potser per a una empresa de grans beneficis això no en significa la seva mort, però per a un autònom que potser té dues o tres persones en nòmina això li suposa una muntanya. I, no està de més recordar-ho, les petites i mitjanes empreses suposen el 92% del teixit empresarial a Espanya.
Per altra banda, pensar que el SMI són només mil euros també és una qüestió que ens hauria de fer empegueir. Facem números a la baixa: lloguer/hipoteca: 500 euros, electricitat: 60 euros, telèfon i Internet: 60 euros, aigua: 40 euros, menjar: 300 euros, transport: 100 euros… m’atur perquè ja hem arribat als 1060 sense haver inclòs cap cèntim en lletres del cotxe, quotes comunitàries, roba, útils per a la casa, assegurances, comissions bancàries o activitats culturals i de lleure. En poques paraules, que si un viu tot sol ni menjant pa amb oli cada dia basten els mil euros. I, a això, no oblidem el gran nombre de contractacions a temps parcial que es fan i que per tant aquests 1000 euros s’han de dividir en proporció al temps de treball.
En resum, per als petits empresaris els 1400 poden ser molt però per al treballador 1000 és misèria. Per la seva banda, no sabem què li suposen a l’estat els 400 que es queda…, el que sí sabem és que mentre els dirigents continuïn sense saber com solucionar-ho seguirem sent el que som: un país de gent pobre que viu per a sobreviure.
