Ara fa tres anys que vaig travessar el llindar d’aquella porta del carrer Aragó on abans teníem la seu del partit. I aquest cap de setmana n’hem celebrat el segon Congrés —per a mi, el primer. Trob que El Pi ha d’existir perquè és necessària la presència i consolidació d’un espai de centre liberal al país que estigui a mig camí entre la barbàrie conservadora d’uns populars que ens cerquen exterminar com a poble i la incompetència d’un desgovern d’esquerres que perd la llet pasturant amb dois o amb bregues internes en comptes de governar per als ciutadans. Quan dic que El Pi se situa al centre vull dir que està centrat i és moderat, que se centra en el país i no subordinat per les ordes que reben els partits de fora i que pivota entre aquestes dues propostes antitètiques per consolidar una alternativa que ens tregui del cul-de-sac.
En El Pi tenim molts de desafiaments per al futur immediat. D’aquí a quatre anys, la formació ha de ser decisiva a les institucions per poder governar aquestes illes, però també ha d’assolir qualque regidor dins l’Ajuntament de Palma, ha d’entrar al Consell d’Eivissa, al de Menorca, s’ha de presentar a Formentera i ha de tancar llistes municipals en pobles on no va ser possible la darrera vegada. Però a més ha de plantar un diputat a Madrid i ha de cercar una aliança amb altres forces polítiques de la mateixa tendència ideològica (Coalició Canària, el PNB, Demòcrates Valencians, Converxencia 21...) per compartir un seient també al Parlament Europeu.
Certament, d’aquestes coses El Pi n’ha aconseguides un parell i a d’altres s’hi ha fet a prop. La més important de totes consistia a plantar-se al Parlament de les Illes i al Consell de Mallorca, i fer-ho a més amb 3 diputats per banda, fora del grup mixt. Durant tota la nit electoral, ens donaven 4 representants, 1 per Eivissa, que hauria romput el malefici que ha impedit que mai un partit balear hagi obtengut representació a les Pitiüses. Fórem la segona formació política que més llistes va presentar als passats comicis per darrere del PP amb 41 llistes, entràrem a 31 municipis i ens erigírem amb 21 batlies, 4 amb majoria absoluta. I representació a Sant Antoni, Sant Lluís i Es Castell —bo i formant part de l’equip de govern en els tres casos. I tot això quan els sondatges no ens daven representació parlamentària, o ens daven un escó o màxim dos. Crec que no me n’aniré gaire lluny d’osques si dic que qualsevol dirigent d’El Pi hauria signat aquell esplèndid resultat electoral del 2015. Jo, almanco, l’hauria firmat sense miraments.
En definitiva, com se sol dir, El Pi és la història d’un succés, però aquest èxit és molt inferior al que creim que pot aconseguir El Pi, o almanco que el que jo augur que pot tenir. Si ens emmirallam en l’exemple de Coalició Canària, que és un dels espills on els nostres dirigents es pretenen reflectir, el succés abastat és, certament, irrisori. Els nacionalistes canaris es parlen de tu a tu amb mastodonts com ara el PSOE o el PP en llur parlament autonòmic. Efectivament, l’èxit d’El Pi devora Coalició Canària (o el PNB), ara com ara, fa riure, però el nostre futur és bastant esperançador. Tant com el llur.
Només una dada: mai, com al 2015, les forces que no eren d’estricta obediència estatal havien sobrepassat la xifra de 10 dels 59 diputats al parlament balear. Mai havíem tengut tants de diputats a Mallorca que fossin de partits mallorquins ni s’havia format un grup parlamentari propi a Menorca. i mai havíem estat a manco de mitja dotzena de vots d’obtenir un representant per la sempre complexa illa d’Eivissa. Això abans mai havia estat possible, però el 2019 aquest rècord s’ha de millorar. I aquest cap de setmana, després del seu congrés, El Pi ja ha començat a caminar cap allà.
