Si definís amb una paraula l’actualitat política espanyola seria NUS, la veritat és que no se quin tipus de nus seria, una baga, un nus mariner o un nus corredor que quan més estires més estreny, això supòs que depèn, com moltes altres coses de la vida, amb els ulls en que se miri.
Tampoc crec que la situació actual sigui tràgica o transcendent, si que és nova, a l’Estat espanyol, i interessant, però a moltes altres democràcies del nostre voltant s’han donat situacions semblants i s’han resolt d’una forma o d’una altra sense que suposes una crisis del sistema.
El més curiós, i tal volta perillós pels poders polítics centrals, és que la falta d’un govern clar, la situació d’interinitat que vivim, no influeix en el dia a dia de la gent, ni en el desenvolupament de l’economia quotidiana, tots ja hem vist acudits damunt aquest fet afirmant que sense govern és viu millor, per tant tampoc s’acabarà el món per estar un parell, mallorquí, de mesos sense govern a Madrid.
El que més hem preocupa és la incapacitat de arribar a acords, d’arribar a pactes, de pactar amb l’adversari polític, de trobar punts en comú, no se com hem arribat a aquest punt, al punt de no sabre parlar amb el contrari polític, tal volta anys i anys de confrontació on tot és val per tal de guanyar, de intentar enfonsar sempre l’altre partit polític i les seves postures, de negar sempre les accions dels altres, ara passen factura i tenim una classe política incapaç de desfer el nus actual.
Aquestes dècades de democràcia ens han habituat a la confrontació política, al blanc o negre, recolzat pels grups mediàtics afins, pel grups de pressió amics, un tenen tractors els altres camisetes verdes, tot plegat han fet una societat poc procliu al pacta polític. Me sorprèn molt que molts de companys i companyes del meu entorn dimonitzin els pactes, ho vegin com una cosa negativa, com una renuncia d’uns i altres en vers d’una suma de dos o més. Que és critiqui com una falta de lleialtat, com un abandó dels principis als quals s’han presentat a una comesa electoral i que provoqui desencís i rebuig.
Molts hem escoltat que si aquets pacten amb aquells o els altres pacten amb els d’allà, no els tornaré a votar, o han tirat el meu vot a les escombraries, ho m’han traït. La societat li costa assimilar pactes polítics, li costa entendre que aquells que durant anys s’han dit el nom del porc, ara vulguin dinar plegats, és normal, però la societat és cada cop més complexa i diversa i l’època de majories absolutes s’ha acabat i situacions semblant a l’actual es repetiran aquí, a Madrid i a molts de pobles, idò calma i tranquil·litat, rés d’apocalipsis i perills d’èpoques obscures venidores, només cal parlar, arribar a acords i no fer tanta demagògia quan tenen una càmera al davant.
En un article anterior, ja fa unes setmanes, em vaig banyar i vaig afirmar que no hi hauria noves eleccions, avui en dia no ho tenc tant clar, però fa anys també vaig dir que en Guardiola duraria menys que de Nadal a Sant Esteva i ja ho veis com a futuròleg no me guanyaré les sopes. Encara esper que s’arribi a un acord, crec que els pactes són positius, no m’agraden les majories absolutes, els polítics i , sobretot, els partits polítics han d’aprendre a pactar i la societat que entén que les coses no són blanques o negres també entendrà que en política no hi ha bons i dolents absoluts.
