He llegit algun article de l’historiador Antoni Marimon que sostenia que el nacionalisme illenc d’abans de la Guerra, que se solia autodefinir com a regionalisme, es caracteritzà per la seva inestabilitat i ràpida desaparició. Sortosament, arran de la Segona Restauració Borbònica, aquesta inconstància s’arreglà arran de la irrupció del PSI (aviat PSM) el 1976 i Unió Mallorquina el 1982 com a continuador, aquest darrer, del centre de l’UCD. Malauradament, i seguint el símil d’Antoni Verger aquesta darrera campanya electoral, ni uns ni altres han assolit ascendir mai a la primera divisió del Congrés dels Diputats, però almenys ha quedat enrere la tercera on jugaren fins a la Segona República.
A la dècada dels vuitanta els vents bufaven més favorables a UM mentre el PSM travessava el desert. El PP havia anat en contra de les autonomies i aquí no feia gaire sentit pactar-hi, al País Basc els populars arribaren a estar al grup mixt i a Girona ni existien —ara tampoc. Hi havia un satèl·lit de la dreta com el CDS i un intent frustrat de fer un partit catalanoespanyol de centre com era el PRD de Miquel Roca. En aquells anys, Unió Mallorquina hauria pogut arribar a la primera divisió congressual, però feren tard a les eleccions del 1982 (la formació va néixer el mateix mes d’octubre en què es convocaren les estatals), el 1986 ingressaren dins el PRD de Roca i el 1989 no es presentaren i demanaren el vot per al PP. I l’any següent es coalitzarien amb aquesta formació per anar plegats a les autonòmiques i locals del 1991.
El PP havia de guanyar-se el crèdit autonòmic a canvi d’incorporar aquestes formacions regionalistes que va anar fagocitant arreu de l’Estat, i el PSM estava a punt de fer el sorpasso a una UM que s’autoexcloïa del mapa. Les coses amb el PP no quallaren, però quan UM tornà a la cleda el 1993 els temps havien canviat, les ideologies i els illencs també i les possibilitats d’obtenir el diputat a Madrid ja només eren plausibles per part del PSM que aquell any ascendia dels 8.762 vots (2,54%) de l’any 1989 als 20.1118 vots i el 4,9%. UM en feia només 8.971 i el 2,17%.
Els vots que el PSM va treure aquells comicis eren majoritàriament procedents de Mallorca —perquè la poca presència dels nacionalistes a Menorca i les Pitiüses, per part d’UM, i d’Eivissa i Formentera per part del PSM, és un handicap que sempre han llastat. Al cap de quatre cursos els esquerrans ho tornen a intentar amb Maria Antònia Vadell, que aconsegueix 24.644 vots i un 5,7% de percentatge, i al 2000 amb Cecili Buele, que obté 23.459 vots (5,92%).
El gran salt endavant del nacionalisme, i el moment més daurat per al PSM en aquesta mena d’eleccions, ve de créixer per la banda de l’esquerra amb una coalició anomenada Progressistes per les Illes Balears en què participa també Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana. La coalició, encapçalada per Nanda Ramon, del PSM, que obté 40.289 vots al Congrés (8,57%) es queda molt a prop d’obtenir representació parlamentària.
Però dos més dos, en política, no són quatre i el senador revelació Pere Sampol és el cap de cartell del fracàs més estrepitós obtingut per tot el nacionalisme illenc de la dreta fins a l’esquerra en el pacte a les següents eleccions estatals. La fórmula s’anomena Unitat per les Illes i aplega bàsicament el PSM, UM i ERC. La coalició s’enfonsa fins als 25.454 vots i el 5,37% de percentatge.
Tampoc va obtenir la fita Miquel Ensenyat amb 31.417 vots i el 7,17%, ni ara, contra tot pronòstic, Toni Verger, que millora en vots (33.931) però davalla en percentatge (7,02%). Contra tot pronòstic dic perquè semblava que es donava per fet que, malgrat l’habitual pèrdua de vots d’unes estatals, el primer diputat nacionalista de les Illes i l’ansiejada primera divisió congressual a la fi s’assoliria en aquesta campanya per part de Més. Malauradament, no ha estat possible. Ni per Més, que ha assolit el segon succés més gran de la història del nacionalisme illenc per darrere de Nanda Ramon, ni per a El Pi, que ha fet un percentatge del 2,67% amb 12.902 paperetes que superen les millors xifres i el millor percentatge de l’extinta Unió Mallorquina: els 10.558 vots i el 2,25% del 2004.
Comptat i debatut, el nacionalisme a les Illes, desgraciadament, continuarà enfonsat quatre anys més en el pou de la segona divisió si no es tornen a convocar abans uns comicis anticipats, com sempre negres i peluts per al nacionalisme insular.
