Fa uns dies vaig llegir que l’artista italià Salvatore Garau va aconseguir vendre una escultura invisible per 15.000 euros, l’obra que du per títol “lo sono” “soc jo”, és una escultura immaterial e invisible que no es pot veure ni tocar, l’artista argumenta que ell no ha venut un “res”, diu que ha venut un “buit”.
Ja fa molt d’anys que molta gent em diu que hauria d’ escriure un llibre sobre la meva vida al costat dels Presidents del Consell General Interinsular i la Comunitat Autònoma, sobre les Personalitats que he tingut l’honor de conèixer, Reis, Presidents de Governs Internacionals, d’Espanya, de Comunitats Autònomes, Alts Dignataris, la veritat es que si, que hi hauria molt per explicar, per gaudir d’anècdotes i situacions curioses que he viscut, però no ho faré.
Ho he dit altres vegades, amb tots els Presidents que hi fet feina, he tingut i tinc bones relacions personals, en qualcuns hi tinc una comunicació fluida, i atenent a la confiança que m’han donat, no la vull trair per explicar vivències que estan i sempre estaran en l’àmbit personal, en el Llibre Invisible.
Lo que si faré es explicar per damunt un flaix de la seva personalitat i la dels seus col·laboradors – que ni ha que sembla que han perdut la memòria – una passada rasant sobre del caràcter d’aquests personatges tan singulars.
Record amb molt d’afecte els anys que vaig tenir l’honor de treballar amb en Jeroni Albertí, President del Consell General Interinsular. Abans de les primeres eleccions encara hi havia la Diputació Provincial de Balears, que ocupava tot l’edifici, al President Albertí li varen cedir un despatx petit i poc representatiu i li varen deixar posar dues taules a un passadís en les que hi estàvem en Victor Gistau com a Cap de la Secretaria del President i jo, que feia d’ajudant d’en Victor, tot ben aprop de l’excusat del Secretari de la Diputació - un personatge amb poc sentit de l’humor - en aquell moment presidida per en Gabriel Sampol, darrer President de la Diputació. El Consell General Interinsular es va constituir en el Castell de Bellver el 28 de juliol de 1978 amb els membres de l’Assembles de Parlamentaris de les Illes Balears i va desaparèixer l’1 de març de 1983 amb l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1983.
El President Albertí era, i encara es, un gran polític que creia amb l’autonomia, va fer molt feina per aconseguir-la, molt de lo que tenim ara li devem a ell, les seves reunions amb diferents Ministres, en especial amb en Iñigo Cavero i la seva habilitat política varen ser claus per arribar a tenir l’Estatut d’Autonomia encara que fos per l’article 143 de la Constitució, l’anomenat “lent”. Una de les seves paraules habituals i el modo d’actuar era “consens”, la va utilitzar moltes vegades entre d’altres, per acordar amb els menorquins, eivissencs i formenteres el nombre de diputats adequat per cada illa, i finalment varen consensuar la paritat compartida, 33 per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera. En Jeroni Albertí va ser un dels membres de la Comissió dels Onze, impulsada per ell, que va redactar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears
Hi ha articulistes que creuen que és avorrit o poc interessant tractar temes del passat, com aquest, no hi estic d’acord, el passat fa que on estem ara tingui valor, sigui important, sense el passat seriem invisibles, sense el passat no tindríem mesures per comparar, sense el passat no tindríem res, ni present ni futur.
Com veieu, no entraré en detalls que puguin molestar a ningú. Un llibre que fa referencia a persones, perquè sigui interesant ha de produir morbo i estripar les entranyes dels protagonistes, treure lo pitjor de cadascú, si no es així no te cap interès, però no es aquest cas, el meu llibre invisible respecta a tothom, i les referències que descric en aquest article i els que’ls seguiran, son i seran totalment respectuoses amb els protagonistes i, sobretot dient sempre lo que es pot dir, la veritat. Fins el pròxim.
