No em refereix a la tardor estacional, sino a la del ser humà, la meva en aquest cas, la que si ho compares en un metro, dus molt avançat. El recorregut es llarg, moltes vivències, de bones i no tant bones, però totes a tenir en compte perquè formen part de la vida d’un mateix. En el meu cas, he tingut sort, no he tingut grans sorpreses, fins ara tot m’ha anat bé, tinc salut, bé!!, tinc les malalties típiques de la meva edat, però totes controlables, una gran família que em dóna suport em quasi tot, dic quasi tot, perquè no sempre ho faig bé, a vegades amb deix seduir per la relaxació tardorenca i no dono el suport suficient en les tasques diàries, i rep qualque retret, amb tota la raó.
La meva tardor, em du llibertat, una llibertat per la que no depenc d’un horari, d’una feina, la que em permet ser jo mateix, la d’anar a prendre un cafè a l’hora que vols, de fer les coses al teu ritme - no sempre ben entès – i si, les cosses més senzilles de la vida a vegades son complicades. Aquests 72 anys han donat per molt i crec que els he aprofitat bé, que he estat i som una bona persona, que he viscut l’espectacle de la vida amb dignitat.
En aquest punt no hi pot faltar el compromís, amb la família, amb els amics amb els antics companys de feina, tant de llarga durada com de passada. Personalment intent fer les coses bé, respectar als demés, com ho fa la majoria, però és difícil ser comprés en la manera de ser d’un mateix, els diferents caràcters dels diferents col·lectius no sempre son coincidents, el respecta d’un cap els altres és importantíssim, indispensable, i que es respectin les teves decisions, si no fas mal a ningú i no son invasores de l’espai dels altres, també.
Molt sovint escolto la cançó “Mà al cor” del gran músic i amic Joan Bibiloni que vaig tenir l’honor de compartir amb ell els any de “Zebra” , és una cançó que em posiciona on estic ara, i diu: “ Tant de temps, caminar tant de temps, viatjar per la història, tenir el cor calent, tanta gent, estimar tanta gent i tenir els ulls tranquils un moment”, “ Serem vent que bufa lliure inflant velam d’un petit i fràgil vaixell, que és la vida” aquesta música m’omple d’emocions, m’identifico amb ella i em fa sentir ple de goig a la meva tardor!!!
El Dr. Miguel Lázaro en un bon article, comentava que no existeix l’amistat, que només existeixen els amics, no hi estic d’acord, por ser que en la psiquiatria, en la que ell és un mestre, sigui així, però en els comuns del humans, no, segons la ViquipèdiA, “l’amistat és una relació afectiva entre dues persones que poden ser o no família, un sentiment convingut amb una altra persona, que es cerca confiança, consol, amor i respecte. L’amistat és una de les relacions interpersonals més comunes que la majoria dels éssers humans tenen en vida”
Això es lo que jo tinc i vull, gaudir d’aquesta amistat amb els meus amics, entre els que si troba el Dr. Miguel Lázaro, aquest sentiment em dóna moments de goig, al gaudir de trobades, quasi sempre al voltant d’una taula degustant les millors viandes i els millors caldos. Els bons amics els trobes sempre, a les verdes i a les madures, quan els necessites, no fan falta explicacions i paraules, sols un amic es comporta com part de la teva família, que en el fons és igual d’important. I no parlem de l’anomenat “millor amic de l’home” que et regala incondicionalment tot el seu afecte i al meu, jo també li dono la meva estimació.
La tardor no vol presses, ja han passat els anys d’anar estressat, moltes vegades prioritzant la feina a la família, és temps de recobrar espais perduts, de gaudir del moment mentre la salut ens acompanyi, ser i fer feliç als que t’envolten gaudint de cada moment.
Hi ha un S.O.S. que diu així: “Un Boeing 777 vola sobre l’atlàntic en direcció a la seva destinació en un vol tranquil i estable a 800 km. per hora i a 30.000 peus d’alçada quan es interromput amb la presència d’un F-18 a quasi Mach2. L’avió de combat disminueix la velocitat i es posa en formació al temps que saluda al pilot del Boeing per ràdio, el pilot de combat diu, “avorrit el vol”, Pilot Boeing “que?”, el pilot de combat s’inverteix, accelera, pica l’avió trenca la barrera del so, puja ràpidament a una velocitat i altura vertiginosa i després descendeix quasi fins al nivell del mar en una maniobra impressionant. Redueix la velocitat i es col·loca de nou al costat del Boeing i pregunta “ Bé, que t’ha semblat això” l el pilot del Boeing respon, “Impressionant, però ara mira tu” el pilot de combat mira al Boeing però no passa res, l'avió comercial segueix volant de forma recta i anivellada amb la mateixa velocitat i altitud. Després de cinc minuts el pilot comercial diu per ràdio “Bé, que t’ha semblat a tu això” i el pilot de combat demana confós. “Però, que has fet?” i el pilot comercial li contesta amb una rialla, “M’he aixecat del seient per estirar les cames, he anat a la part de darrera al bany, he pres un cafè i he menjat un Donut. ”.
La “moraleja” és: Quan ets jove, la velocitat i l’adrenalina sempre van amb tu, però quan estàs a la tardor i et fas major, el confort i la tranquil·litat son importantíssims”. Més lent, més vell, però més savi. M’agrada el benestar de la tardor.
