Ja hi havia anat el dia que no les teníem totes que Miquel Nadal votàs a favor d’Aina Calvo, i de nou quan feren batle José Hila, i per mor de l’«overbooking» vaig quedar fora del saló les dues vegades i ho vaig haver de veure des de la pantalla de baix. En dates no tan assenyalades, s’ha de dir que de lloc normalment en sobra, al saló de plens. El curs passat vaig acudir a un ple ordinari, i dimecres passat, per primera vegada vaig assistir a un altre. Aquest, tot sencer.
Val a dir que ordinàriament es convoquen el darrer dijous de cada mes, però que el darrer s’avançà al dimecres 23 amb motiu de les vacances pasquals. S’inicien a les 10 h i acaben quan acaben. L’ordre del dia tothom qui vulgui la pot descarregar prèviament per Internet.La part de les iniciatives populars va ser la més tensa del ple, i la que va transcendir tot d’una a la premsa. Els partidaris de tomar el monòlit de la Feixina —impagable la senyora que el batià com el «Manolito»!— venien abillats amb mocadors vermells, camisetes pro-enderrocament, xapes i rostres adustos. Aviat s’aixecaren dempeus. Per ventura eren un pèl manco que els pro-Feixina, que duien unes cartolines i un enrotllable blaus amb el lema de «Sa Feixina no se toca», però eren més renouers que aquests darrers. Després que el president de l’Associació de Veïnats de Santa Catalina intervengués perquè no l’esbucassin, un d’aquests exaltats demanà la vènia per parlar maldament no hi tengués dret perquè la seva associació no posseïa CIF. El batle José Hila va ser oportú en no concedir-li el torn i, tanmateix, l’home va dir tot el que havia de dir mentre l’oposició en ple protestava.
Aquest part, que no sempre resulta tan mogudeta —ni prop fer-s’hi!— és possiblement la més feixuga de la sessió. Ja he dit que la presencia poca gent i la bancada del poble està formada per passavolants (com els esmentats pro i anti-Feixina) que no hi tornaran quan passi la maroma, retirats desvagats, militants de partits polítics, periodistes, parlamentaris del Consell i el Govern, etc., que entren i surten perquè el plenari s’arriba a fer etern.
Menció a part cal fer d’un tal Sr. Cano, ben conegut de tothom. Jo ja el recordava d’haver-lo vist la darrera ocasió. Una regidora ja li entimà que aquell dia procuràs portar-se bé —senyal que normalment no fa bonda! És un desocupat major de 55 anys que viu el seu drama particular i que demana a l’Ajuntament que li donin feina, que li apugin el que cobra, que el retirin... Insistesc, empatia total cap a aquest bon home, però crec que el ple municipal no és el lloc ni el moment més adient per transmetre la seva desgràcia particular.
Després ve el torn de les proposicions dels partits polítics de l’oposició i la sol·licitud de compareixences. I això darrer, que es deixa per al final, quan amb prou feines queden mitja dotzena de persones de públic, és per ventura la part més interessant i té lloc en ple migdia. És aquí que parlaren del moscard tigre, de la rehabilitació del Camp Redó i Son Gotleu, de la platja de Palma, de Sant Jordi, de la venda ambulant, del pacte estatal PSOE-C’s, del cost de mantenir tancat Palau de Congressos, de l’estacionament de vehicles davant la Seu, de la deseestacionalització del turisme, etc. Va ser la part més dinàmica i interessant d’un ple el format del qual s’hauria de modificar en determinats punts a fi de fer-lo més efectiu i dinàmic. Això hauria de ser la passa a prèvia a passar a fer-los els horabaixes amb la intenció que hi pogués anar més gent perquè la veritat és que amb aquest format actual tenen part de soporífers. I la bancada és incomodíssima.
