Tal volta, semblaria, que els dos personatges que titulen aquesta petita reflexió sobre les darreres lleis educatives que han afectat l’estat espanyol, no tendrien gaire coses en comú, però crec que les semblances són moltes, més de les desitjades, desgraciadament.
Fa més de 20 anys que em dedic a l’educació i les ganes per ensenyar no han canviat gaire en aquest llarg període, els alumnes van passant i els reptes que suposa connectar amb ells és diferent, cada persona és un món, cada nin té les seves característiques pròpies i individuals, que provoquen reptes i estratègies noves, a més, les circumstàncies són flexibles, sobretot els darrers anys, els dos darrers, amb l’afecte negatiu, molt negatiu, del Covid-19, que estarem anys a superar, desgraciadament, amb unes mancances que arrestaran els estudiants bona part de la seva vida educativa.
Però tot i que a molts de mestres i professors ens agrada i apassiona la nostra feina, tenim una llosa, una ancora que ens atura, una burocràcia mal entesa que provoca desídia i una pèrdua de recursos humans immensa, provocant que l’instrument que empram per ensenyar seguí més important que el fi en si.
Un d’aquest enormes pesos que provoquen que el món educatiu no avanci són les continues lleis i normatives que el regulen, ja he perdut el conta de les lleis que m’han afectat durant els meus anys de vida professional, normativa que són com els ocells que veim damunt les esquenes dels grans animals de la sabana, un ajuda, dos o tres també, però ha arribat el moment que els ocells esclafen o són un perjudici pel búfal que abans és beneficiaven mútuament.
Les lleis educatives que han anat apareixent i desapareixent contínuament, que pareix que cada govern té l’obligació de fer, greu error, i de llevar l’anterior, com si el ministre de torn, qual megalòman, tengués que deixar la seva pitjada en les generacions futures, però el que provoca és embullar i posar més pals a les rodes.
Els darrers casos són més del mateix, lleis que , suposo, tenen punts positius, però que pequen del mateix error capital, la falta de consens i voluntat de pactar, neixen amb data de caducitat, el pròxim canvi de color polític que ocuparà el poder, lleis que arriben a les escoles i que provoquen més preocupació que il·lusió, indiferència sobretot, és trist, però realista.
Les lleis educatives han de tenir un principi indiscutible, la seva posada en marxa ha de ser completa, s’han de poder desenvolupar, durant un període l’abastament llarg per detectar les seves fortaleses i debilitats, per conèixer cap on anem, però això no passa a Espanya, i la llei Celaá, que tendrà coses bones, suposo, ha caigut amb el mateix parany que les altres no ser consensuada, no s’ha feta per experts educatius sinó per polítics que volen establir les seves ideologies, està clar que l’escola no és una bombolla i aquesta no pot defugir de línies polítiques o ideològiques, però que el consens i el gran acord del món que forma l’educació ha de ser el punt principal, les retxes vermelles han de ser de caràcter pedagògic , no ideològic.
El gran pacte educatiu fracassa, ha fracassat sempre, a més, podem afirmar que ni a nivell autonòmic hi ha voluntat d’arribar a acords, pareix que les lleis educatives són les trinxeres polítiques en la que els partits és refugien cada legislatura.
Aquesta llei ha nascut morta, com l’anterior i l’anterior, millor seria no fer-na més i deixar d’acumular pes damunt les esquenes del docent, que a poc a poc, va quedant esclafats baix tones de lleis i normatives que caduquen ràpidament.
