Hi ha res comparable a la defunció d’un fill? Doncs, en el terreny laboral, la mort d’un padrí o d’un cunyat sí que ho és pel que sembla. Tots els convenis col·lectius estableixen el dret a una llicència d’entre dos i quatre dies en cas de <<defunció, accident (...) de familiars fins al segon grau de consanguinitat o afinitat (…), és a dir, no estableixen cap tipus de distinció entre que es mori un fill o una persona de segon grau per afinitat. Així s’estableix, als convenis sectorials autonòmics més rellevants com per exemple el d’Hoteleria, Comerç, Metall o Neteja.
Crida l’atenció que, en línies generals, es cregui que una persona necessiti els mateixos dies per estar en condicions de retorn a la feina tant si qui ha finat és un fill com la parella d’un cunyat. I és clar que no s’ha de confondre l’objectiu de la llicència retribuïda, que és poder afrontar les tasques inherents a la defunció del familiar amb el neguit personal que es té, perquè és cert que davant el greuge psicològic que es pateix l’eina habilitada a l’efecte és una baixa d’Incapacitat Temporal per ansietat o depressió, però no acaba de ser tampoc aquest el procediment més adient.
Per una banda, és evident que són majors els tràmits a haver de realitzar quan la persona que ha mort és familiar de primer grau: pare, mare, parella, fill o filla, i molt més si un n’és el responsable directe. I per altra banda, que el treballador afectat hagi de recórrer a una baixa mèdica per prendre el temps necessari per al retorn al lloc de feina resulta de gran injustícia tenint en compte que ens trobam davant una contingència de caràcter comú que no es veu retribuïda durant els primers tres dies i que els setze posteriors només es cobren al 60% del salari.
Així doncs, crec que seria una situació d’humanitat que sindicats i patronals poguessin tenir més empatia davant aquest tipus de situacions i establir un permís ampliat davant els casos de finament d’un fill o d’un familiar en el que el treballador n’és el màxim responsable.
