Em consulten si es pot usar ‘noltros’ en un text escrit. Sí, la persona que m’ho demana a escola ja l’havien «adoctrinat» que no podia escriure un text amb article salat, però ‘noltros’? La meva resposta va ser taxativa. Si consultam l’entrada ‘nosaltres’ a l’Alcover-Moll s’indiquen les varietats ‘naltros’ a Eivissa, ‘mosatros’ a València o ‘moatros’ a Santa Pola entre moltes altres. I llavors, quina estandarditzam? D’aquí la meva ràpida resposta. L’acceptació de ‘noltros’ en contextos formals se situa fora de tota discussió i no és altra cosa que una reverència a la Fundació Jaume III.
Aprofit per recordar-li al demandant, que em proposa posar ‘noltros’ en la línia dels indicatius en –am i –au (cantam, cantau) i la desinència 0 a la primera persona del present d’indicatiu (jo trob), que aquestes formes no només són tan vàlides com les catalanes cantem, canteu i trobo, sinó que fins i tot són preferibles en aquestes. Fabra tenia intenció de fer desaparèixer la desinència de la primera persona com s’havia fet amb els substantius (bomber per *bombero) però finalment no ho va fer. Semblantment, es tractava de distingir indicatiu i subjuntiu com en català medieval —i balear actual!— de tal manera que s’entengui perfectament la frase segam perquè ens han dit que seguem, però també en això el Mestre va fer anques enrere.
No m’estalvii l’avinentesa de recordar a l’amic que entre el dejectable en contextos formals i el preferible en aquests mateixos espais, hi ha encara formes intermèdies com les que empra el professor Josep A. Grimalt. Es tracta de formes proscrites, avalades pels defensors del català «light» al continent, però que tenen, com explic, suport de qualque professor del Departament de Filologia Catalana de la UIB com el que he esmentat. Grimalt aposta per les formes plenes me, te, se, la inclusió del «lo» neutre i no sé què opinaria de l’ús del pronom fort darrere de preposició: contra jo. Però acabaré amb una anècdota graciosa del meu amic Jaume Marvà de Balaguer que a escola li ensenyaren que no es deia «contra jo» sinó «contra mi». «I després vos vaig sentir als mallorquins que dèieu “contra jo” i vaig pensar que no m’ho tornarien a dir mai més que allò de “contra jo” no era bon català».
