Conseqüències Armengolianes des cisma

S’article que tenia preparat per diumenge passat no podia sortir mai, perquè hi ha uns plaços d’entrega i a aquelles hores de dissabte vespre, dins es corral socialista a Ferraz -autèntica jungla-, encara se tiraven es trastos i tot eren incògnites. Depenguent des desenllaç, s’article havia de ser replantejat i jo ja no tenia forma humana d’arribar a temps. Deman disculpes.

SA MALAURADA APOSTA DE N’ARMENGOL. S’ha escrit molt sobre es cisma resultant d’aquesta màquina de perdre eleccions, en Sánchez, qui abans d’aquell simulacre de congrés només comptava amb es suport incondicional d’una “baronia” a on governàs es seu partit: sa de Na Francina. Sa nostra entranyable Presidenta (altra perdedora a sa seva Taifa) era ferma partidària d’aplicar es mateix model de Balears a s’esfera nacional: un pacte amb es comunistes i es separatistes, solució innocent i impossible segons ses pròpies “línies vermelles” imposades a priori pes Comitè Federal.

DIMISSIÓ?. Si hi ha qualque còmplice necessària des desgavell i conseqüències de lo esdevingut d’aquell infaust dissabte és n’Armengol. An en Sánchez li queda sa dignitat d’haver dimitit. Na Francina ni s’ho planteja. Allò, pot ser, va marcar es principi des final d’una crisis interna com mai s’havia vist, però a pesar de sa recepta de fer costura per tornar a unir ses faccions, no se l’hi escapa a ningú que quedaran ferides sense cicatrisar –això no s’esvaeix d’un dia per s’altre- així com es clímax de guerracivilisme dins es partit que també costarà temps en ser superat.

PSOE: UNA SASTRERIA. Ja hi ha molts periodistes que tracten es cisma esquerrà en clau nacional; a noltros mos interessen més ses implicacions que afecten a sa nostra Comunitat (previsibles des des minut zero), ses d’haver contribuït tant a xepar un partit que ara només parla de “cosir” -com si se tractas d’una sastreria- no li cauran as PSIB armengolià d’una sola tongada. Això cada dia s’embruta. Es cost polític de sa xapusa ja s’ha fet evident a diverses enquestes demoscòpiques: A dia d’avui es Pacte no seria possible perquè ja suma més sa centro-dreta.

FRANCINA: HOSTATGE DE PODEMOS. Ja fa un temps que molts de medis insinuen o diuen clarament que n’Armengol és hostatge de Podemos. Ella, amb tants de paral·lelismes amb son estimat i ja liquidat Pedro, sembla haver assumit sa caparruda filosofia d’aquell: sa fugida cap endavant, declarant precipitadament, just en dimitir en Sánchez, que segueix instal·lada en es NO incondicional a cap possible investidura, lo que mos duria a ses terceres eleccions. Aquest particular, segons es propis analistes des PSOE, seria es pitjor dets escenaris polítics. A més de no rectificar insisteix en ficar es dit dins sa ferida anteposant es seu interès de “baronessa” (títol de connotacions aristocràtiques conseqüent amb sa seva obsessió per adquirir un palau) a s’interès general. Ahir es meu únic amic de Podemos recomanava a n’Armengol des de sa seva columna a El Mundo, anar as metge de capçalera perquè li receptas ansiolítics.

ES XANTATGE PODEMITA: Sa seqüència des fets evidencia que Podemos (es major enemic des PSOE) maniobra com ningú mirant de treure tot es suc a sa crisis socialista. Altres més discrets s’han limitat a ser prudents i a demanar as socialistes que facin s’esforç de superar sa seva crisis. Recordem així mateix sa significació des fet comprovat de que entre sa marabunta humana davant Ferraz hi havia un caramull de podemites infiltrats ficant es nassos a casa externa. Armengol resultà s’única “governanta” partidària d’aquest cap de fibló que ha estat en Sánchez. Li convenia, cara a quedar bé amb es seu principal soci des Pacte: Podem. Idò bé: En Jarabo, ja abans de sa reunió de sa discòrdia se va cuidar de fer-l’hi sebre que es seu suport podia extingir-se segons quin fos es cantet de na Francina. Amb una fórmula sibil·lina va declarar, just en es moment clau, que se feia necessari “avaluar sa gestió de s’executiu d’Armengol per, al manco, renegociar es Pacte Govern”. Un xantatge en tota regla, es primer de tots abans des successius d’aquesta setmana. Sa primera fitxa que va moure n’Iglesias va ser llevar-li es suport as president socialista García-Page (Castella La Manxa), es qual se manté un precari equilibri gràcies as suport des Partit Popular. A sa Comunitat d’Aragó, n’Echenique ara ha amenaçat as socialistes d’allà en cas que, per abstenció, facin possible s’investidura en lloc d’anar a unes terceres eleccions (es PP també ha oferit es seu suport as socialista Javier Lambán). Lo darrer, ahir, amb un nou xantatge a Cantabria. A altres llocs ja duen una setmana esmolant es ganivets per si un socialista se declara dissident de sa línia que estaven pactant amb en Sánchez.

COMUNISME PUR I DUR. Amb s’importància que té sa nostra principal industria, conec militants de Podemos que, amb capacitat de proposar revolucionàries idees que podrien prosperar dins sa seva dinàmica assembleària, van molt més enllà d’imposar “Ecotaxes”: proposen treure des mercat turístic a un bon número d’hotels per reconvertir-los (mitjançant una espècie d’expropiació) en vivendes pes “poble” -evidentment, es poble, es beneficiaris, serien ells mateixos-.

BALEARS, COMUNITAT “NO AUTÒNOMA”. De moment, s’única, altra vegada visible, que claudica as xantatge és n’Armengol, que com en Pedro, li té una estimança fora mesura a una particular cadira que tractarà de mantenir tot es temps que puga, tant complaent a Podem -i ses seves mesures comunistes- com a MES -amb ses seves exigències pancatalanistes d’absoluta immersió lingüística-. Balears és ara una Comunitat ideològicament hipotecada i manco “Autònoma” que mai.