Per molt que n’Aremengol i sa seva cohort s’afanyin en negar es fet diferencial balear o de restar-li importància al subsumir-lo a una pretesa instància superior de “catalanitat”, sa realitat és obstinadament caparruda i, se miri cap a on se miri, els hi desmunta es discurs.
Si vostè és de Ciutat, no pot estar massa a lluny des barri de “Son Espanyol”, i si per qualque motiu se dirigeix cap a Calvià, passarà ben a prop de “Ca’s Català”. Són aquests dos curiosos topònims des quals se poden inferir conclusions ben sucoses: no existeix a tota Mallorca cap topònim autorreferencial (ca’s mallorquí: no té sentit). Resulta evident que “Ca’s Català” implica que sa categoria de “català” mos és estranya i fa referència a un extern (en aquest cas, a “un català”). Sa qüestió és reiterativa durant tota sa nostra història: es jurats i representants des nostro poble sempre se presentaren davant el Rei aragonès com a peça a part i amb sa simbologia de sa Reial Casa de Mallorques, no només no annexa as Principat, sinó denunciant ses manyucles des catalans contra sa seva orgullosa identitat; ses nostres ambaixades a reu del món ho foren a títol propi, mai vinculades a Catalunya; sa moneda mallorquina durà sempre sa seva exclusiva simbologia; s’èpica batalla a on es rei d’Aragó consuma s’usurpació del Regne legítim enfrontà dos bàndols que, evidentment, portaven estendards ben diferents: sa quadribarrada mai ha identificat a Mallorca; S’infant supervivent d’aquesta batalla, rei legítim a s’exili, atacà dues vegades Barcelona en nom de Mallorca; ses cròniques oficials parlen sempre de mallorquins, mai de “catalans de Mallorca”, tractant as catalans no només com estrangers, sinó com a potencials enemics, etc; Al sg XX Mallorca derrota ets invasors enviats per una Generalitat que ja havia bombardejat a sa població civil de Palma, etc. “Anècdotes”, però, retornant as fil de s’argument...
¿Què passa amb “Son Espanyol / Son Espanyolet”?. Sa partícula mallorquina “Son” que precedeix un nom personal (normalment llinatge) és un demostratiu indicador de sa propietat, un predi o finca rústica. És contracció de “ço d’En”, d’un personatge important, i és un cas diferent as de sa contracció “Ca’s” (Casa d’es), que no té sa mateixa dignitat i s’explica per sí. S’expressió vulgar per enviar a qualcú a un lloc que cau molt a lluny és “a Ca una puta”, amb perdó, i si li explic a sa meva dona que vaig a veure a un amic, dic que vaig a “Can Joan”, per exemple.
Aclarit es cas de “Son”, queda per explicar es nom “Espanyol”. Aquest no és pròpiament cap gentilici, sinó un llinatge principal lligat a s’aristocràcia mallorquina, a s’origen mateix del Regne de Mallorques. S’impertinet història, amb sos registres escrits i sa memòria d'alguns que saben d'on venen, demostra fatídicament que es catalans no tengueren s'importància que se’ls atribueix en es Repartiment, i molt manco a èpoques posteriors, segles després de s'usurpació des legítim Regne Privatiu, a on (a part de continus litigis amb Catalunya) s'enemic fàctic i vertader era s'aragonès, donat que un català no era més una subcategoria aragonesa, un vassall. Es bàndols (o banderíes) foren ets enfrontaments civils que se succeïren a Mallorca des del segle XIV fins al XVIII, es que enfrontaren diferents faccions nobiliàries, ¡amb sa participació de sectors populars lligats de manera clientel·lar a cada una d'elles!. Vinculada a sa causa legistimista, sa primera 'banderia' fou entre es “mallorquins” i ets anomenats “aragonesos”. Mentres Catalunya, amb una realitat ben diferent, era terra de bandolers, sa dinàmica illenca s’estructurava d’aquesta manera clànica. Ja vaig escriure aquí un article en es qual comparava Mallorca a Sicília. Es cas de ses banderies no pot ser més avinent. Eren comandades per una sola persona universalment reconeguda que solia estar darrere ses accions violentes. Es llinatges, fins i tot ses persones, passaven a ser membres naturals d'una facció per herència familiar, factor pes qual se perpetuaven es bàndols. Ses concomitàncies amb sa Màfia són més que evidents. Però sortadament, as contrari que a Sicília, amb es temps mos varem anar “civilisant” deixant de banda ses solucions de sang (per lo demés, gran part d’aquella dinàmica segueix vigent). Una d’aquestes famílies fou “Espanyol”, enfrontada ferotgement amb ets Armadans (“Son Armadans” és barri veïnat de “Son Espanyol”). Sa disputa entre ells ara no ve al cas, però fa petita sa rivalitat entre Montescos i Capuletos. Es plet entre aquestes dues famílies precediren a ses disputes entre es Torrella i es Puigdorfila, que derivaren en ses hagudes entre es "Canamunt" i "Canavall" (noblesa proborbònica contra s'austriacista).
Lo mateix que es mite de sa “tabula rasa” pes qual esdevenim d'un dia per s'altre en terra de catalans (un simplisme groller, donat que a més de gents d'altres procedències romangueren sa majoria des natius), existeix una innegable i profunda tensió històrica entre sa mallorquinitat i sa catalanitat de sa qual, en un senzill i breu relat autobiogràfic, un historiador gens sospitós d’anticalanisme, Antoni Mas, mos deixà com a conclusió que ve a dir que sa nostra pagesia recelaria des catalans per considerar-los culpables des més abjecte des crims: haver privat de sa propietat as legítims amos, "es moros". Dins des paràmetres conservadors de sa nostra pagesia, s'idea d'una gènesis catalana no arrela de cap manera. Ni dins s'estament aristocràtic que emana des Privilegis reials, ni dins sa classe burgesa: d’ella derivaren ínfules intel·lectuals que varen propiciar es fenomen abans mai vist des “catalanisme”. Lo cert és que aquestes elits lletraferides han aconseguit baratar s’essència de s’identitat col·lectiva tradicionalment recelosa de Catalunya. I sinó, repar-hi’s en es visceral i vigent es coverbo: "català, si no te l'ha feta te la fera".
Ses raons són objectives i podran no ser des gust de qualcú, però reflecteixen sa crua realitat; només se constaten es fets contrastant-los amb sa versió interessada d'una història adulterada que i a través de topics i mites procura calçar-mos, com peu que no entra a sabata que no entra, dins es paràmetres d'una "catalanitat" que no té justificació i xoca de front amb lo que hi ha. Entre es molts d'exemples que fan passar per ull aquest corrupte corpus ideològic, ses raons exposades des topònims esmentats són de ses que conviden a sa reflexió.
