Brexit?

Quan Margaret Thatcher va argüir que la seva millor obra era sens dubte Tony Blair, el que volia fer entendre és que els partits polítics es mouen en funció dels seus adversaris. 4.000.000 de vots són molts per a l’euroescèptic UKIP, que fa ombra a la dreta del Partit Conservador de David Cameron que, amb no poques veus discordants al si de la formació «tory» (com ara el batle de Londres Boris Johnson o mitja dotzena dels seus ministres), havia de prometre quelcom davant els seus electors i la sagnia de vots cap a l’extrema dreta i ho resolgué amb la convocatòria d’un referèndum per al proper 23 de juny sobre la continuïtat o no del Regne Unit al clos de la Unió Europea. Cameron, però, farà campanya per romandre-hi a dins —sí, a mi també em recorda el referèndum d’«OTAN d’entrada NO» de Felipe González.

I la UE, consternada, ja ha mogut fitxa per fer tots els possibles perquè els britànnics restin dins el club dels vint-i-vuit. Com ara, endurir les mesures repressives envers els immigrants, que és un dels grans problemes que afligeixen els anglesos respecte de la Unió. Consideren que l’entrada a la llavors CEE suposà un relaxament de les fronteres en un país que, havent-se empolsat a l’era, ha estat força castigat pel fenomen immigratori. Aquí, efectivament, el canvi de segle i l’espai de lliure circulació aportà tots els colors de l’arc de Sant Martí a uns carrers que fins llavors vèiem in albis.

Per ventura amb això però no tendrà prou per quedar-s’hi la pèrfida Albió. I tot parteix d’un fet que nosaltres com a mallorquins podem entendre molt bé. I és que els britànnics mai s’ho han acabat de creure del tot això de pertànyer a la UE. Churchill ja defensava un país que es mogués còmode enmig de la triple dimensió de capital colonial de la Commonwealth, en relació amb els països de parla anglesa i amb Europa. I dic que això ho podem comprendre els mallorquins perquè, com a illencs —«noltros som noltros» postil·laria aquí Antoni Maura—, tampoc feim part d’aquest contínuum continental que conformen Europa, Àsia i Àfrica. Els illencs (anglesos, japonesos, australians, maltesos, eivissencs, mallorquins o sicilians) representEN al capdavall una realitat en si mateixa on l’única frontera la marca la mar.

La Unió Europea nasqué en plena postguerra amb la voluntat d’aprendre dels errors del passat a fi de no tornar a cometre’ls. I d’evitar grans conflictes bèl·lics com els que s’havien generat. Els EUA, que pretenen que això d’Europa sigui can Penja-i-despenja, advoquen per la integració d’una Turquia sense que faci gaire sentit —en aquest pas, exagerant-ho molt, podríem arribar fins a Sud-àfrica però fent la volta asiàtica! Una Unió Europea on hi cabria tot el món excepte Catalunya —que si s’independitza, com sabeu, queda fora d’Europa per lògica absolutament aclaparadora— i sense Anglaterra en sentit estricte, perquè Escòcia ja ha anunciat que si el Regne Unit opta per sortir de la UE estudiarà proclamar una declaració unilateral d’independència per no separar-se del continent.