Fa uns dies que m’he dedicat a escoltar música de grans grups musicals i de grans baixistes, tan de baix elèctric com el tradicional contrabaix, conegut com la “berra”. El baix es un instrument molt especial i important dins un grup musical, no es sols tocar la tònica i dominant per acompanyar el ritme, el baix mereix un tractament apart, un bon baixista te que donar energia, qualitat musical i d’interpretació, ritme, solidesa, temperament. Un bon so de baix elèctric dona personalitat a la banda i a l’intèrpret i fa que la banda destaqui, igual com ho pot fer un altre instrument. El baixista te que saber quines notes te que tocar en cada moment, si la tonalitat es en major, menor, la progressió d’acords, l’harmonia, l’equilibri de les proporcions de les diferents parts d’un tot sempre cercant la bellesa formada per les successió de notes en el temps. Evidentment això val per tots els instruments. En Xim Torrents, gran pintor català afincat a Mallorca i que malauradament fa uns anys ens va deixar un dia me va dir: “ El moment mes complicat per pintar un quadre es al principi, quant estàs davant la tela en blanc i tens que pintar, aquets moments son els mes tortuosos perquè no saps per on començar”, idò, per tocar el baix també, hi ha una melodia en que el grup li vol donar forma i el baix amb la seva intervenció la pot engrandir o enfonsar, la pot fer mes agressiva o relaxada, tocar be el baix, apart de tenir una bona tècnica, es aportar sentiment que conjugat amb tots els altres instruments tenen la finalitat d’aconseguir una bona música.
Hi ha i hagut molts bon baixistes a nivell espanyol i internacional, grans mestres que ens han deixat obres d’art amb el seu virtuosisme, i citaré: Jaco Pastorius, que va tocar amb Weather Report que després va formar la seva pròpia banda Word of Mouth i que tot sol com a líder ens va deixar obres com The Birthday Concert i molts mes. Gran virtuós del baix elèctric, utilitzà durant molts d’anys un Fendre Jazz Bass, que li treia una quantitat de sons increïble, amb una forma de tocar molt personal, investigant entre el Jazz, fusion i funk. Lamentablement en Jaco va entrar en un procés depressiu, les drogues que li receptaren per la depressió l’adormissaven i l’impedien concentrar-se per composar. Es va tornar alcohòlic i tenia per costum anar pels carres i malviure con a vagabund. L’any 1987 va morir apallissat per un vigilant de seguretat quan intentava entrar en un concert en estat ebri. Jaco Pastorius va tenir un trist final però ens ha deixat verdaderes obres d’art. El recordarem com un virtuós del baix elèctric.
Seguim amb Stanley Clarke, vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar al Teatre Principal de Palma i tal com diuen ara, ”vaig flipar”, ¡¡quin domini del baix elèctric i del contrabaix¡¡ amb una tècnica fora de lo normal, amb un so extraordinari, impressionant. La seva capacitat d’improvisar de treure tantes notes de l’instrument es increïble, en la meva opinió no hi ha gaires baixistes amb la seva tècnica i capacitat d’interpretació. Va tocar amb en Chick Corea en la banda Return to forever. Junt amb el bateria Lenny White varen formar grup Vestú, fins que va decidir compartir la música amb altres intèrprets i ell com a líder. Gran intèrpret de Jazz, funk, fusion i post-bop. Per jo el millor baixista des de en Jaco Pastorius.
Ara li toca a Paul McCartney, com tots sabeu, baixista del Beatles, gran músic multi instrumentista, toca la guitarra, el piano, la bateria i altres instruments, te una facilitat innata, extraordinària per la composició ( Yesterdey es la cançó mes versiónada en quasi tres mil versions) i una veu amb molts de matisos que li permeten cantar temes com Yesterdey o Helter skelter entre moltes d’altres, totes inoblidables. Com a baixista, en la meva opinió, un dels millors baixistes melòdics amb unes harmonies delicioses que no te canses mai d’escoltar, especialment a l’època del Beatles que sense ser grans instrumentistes han estat el grup “fav four” mes escoltat i influent de tots els temps.
Parlar de Ron Carter es parlar d’un del millors contrabaixistes americans de jazz, ha contribuït en mes de 3500 àlbums i fan d’ell un dels contrabaixistes amb mes gravacions a la història del jazz. Carter es també un extraordinari violoncel·lista que ha participat en nombroses gravacions tocant aquest instrument. Ron Carter es donar a conèixer per tocar en el segon gran quintet de Miles Davies, gran trompetista de jazz. La seva musica et transporta a l’essència del contrabaix com a instrument de jazz, val la pena escoltar la seva obra, però molt especialment els 25 discs que va gravar com a líder.
Chris Squire, baixista i un del fundadors del grup britànic Yes i que lamentablement ens va deixar per un cas molt estrany de leucèmia, tenia un so extraordinari, molt peculiar, agressiu, dinàmic i melòdic. Utilitzava principalment un baix elèctric Rickenbaker 4001 que en la seva peculiar distorsió i potencia i mitjançant la tècnica del “bi-amping” aconseguia aquest so tan característic que es pot escoltar en les obres de Yes, especialment l’àlbum Fragile. He passat moltes hores escoltant a Chris Squire.
Mes aprop, a nivell nacional tenim un dels millors baixistes del país i també a l’exterior, el català Carles Benavent que va tocat molts d’anys amb en Paco de Lucia, gran dominador del baix elèctric, especialment en el flamenc i el jazz, també ha tocat amb en Chick Corea i Miles Davies. Els seus inicis varen ser amb en Joan Albert Amargós, Salvador Font “Mantequilla” i el seu fill, també Salvador, Max Sunyer, Kitflus, Jorge Pardo i mols mes. Un gran instrumentista, en la meva opinió molt pròxim a Jaco Pastorius en versió flamenca.
Aquí a Mallorca també ni ha de molt bons, uns dels millors es Toni Cuenca, bon instrumentista del Baix elèctric i el contrabaix, la “berra”, ha col·laborat amb molts de músics com en Jorge Pardo i molt especialment amb el meu bon amic i antic company en afers musical, Joan Bibiloni.
Ni ha molts mes, seria difícil enumerar-los a tots, però ni ha un, en Pablo Martin, ex diputat al Congrés pel PSOE, que pel sol fet de ser baixista i tenir aquesta sensibilitat musical, per jo , ja aportava mes que els altres en aquest difícil camí de la política. Ni ha mes que ho intenten dia a dia, grans instrumentistes, no sols del baix, en Carlos, l’Albert (el meu fill) en Miquel, en Bernat, en Noel, en Michel, en Miquel Àngel....... a molts d’ells amb tota seguretat els hi hauria anat millor, sempre dins l’ambient musical, fora de Mallorca, a Madrid o Barcelona que es on es troba el bessó de la música. Per la seva preparació no tenen res que envejar a cap músic a nivell d’Espanya, però la insularitat te això, a Balears si troba lo millor, però també condiciona el desenvolupament professional . Sempre queda el dubte del que passaria si no visquessin a una illa. Personalment a mi m’ha ha anat molt be a les Illes Balears i no ho canviaria per res.
Vos recomano, si vos agrada la música i especialment el baix elèctric i el contrabaix, que escolteu aquets músics que vos he enumerat, ni ha molts mes, podeu triar. Estic segur que vos transportaran a un estat d’ànim que obrirà els vostres sentiments i emocions. Gaudiu de la música!!!
