Hi ha varis tipus d’articulistes, en la meva opinió ni ha tres, i cito: els que en saben, els bons, periodistes, escriptors que normalment escriuen en diaris tradicionals, de paper i cobren per aquesta feina, que ve a ser una continuació de la seva professió. Els que com jo ho fem per afició, amb diaris digitals, sense cobrar ni un velló i que hi ha setmanes que ens envaeix la síndrome del foli en blanc, almenys a mi, i que no saps que has d’ escriure, ni com començar i que et preguntes a tu mateix, qui m’ha demanat ficar-me en aquests embolics? Ningú, jo mateix, en el meu cas per obligar-me a fer treballar el cervell, a vegades sense massa èxit, però ja em va be, i finalment els que també escriuen sense cobrar, com jo, però que es creuen que estan a la mateixa dimensió dels que cobren, que son el cul del món, que necessiten
l’aplaudiment dels que’ls llegeixen, és qüestió de vanitats.
La finalitat d’un article es expressar l’opinió del seu autor sobre un tema en concret, és evident que un mateix tema no té el mateix sentit depenent de qui l’escriu, la intenció de l’escriptor es crear una opinió sobre un fet que pot canviar una realitat.
Quan escrius un article, sempre ho fas afavorint a qualque persona o a qualque fet, o al contrari, les teves opinions poden criticar o anar en contra d’una persona o situació, no sempre s’és imparcial, ni te perquè ser-ho, hi entren els compromisos polítics, els personals, l’amistat, els favors, ha vegades s’és just i moltes d’altres no.
Jo personalment, utilitzo aquesta tribuna de llibertat d’expressió per donar a conèixer lo que em sembla que val la pena, la meva formació protocol·lària i molts d’anys de tractar colze a colze als polítics, em legitima per donar la meva opinió sobre les seves actituds, el perquè no fan cas a les normes, la costum ni a les tradicions, per mi tant importants.
Però no vull pecar de vanitat, vull pensar que la majoria de polítics no em llegeixen, ni ells ni els seus assessors, i si ni ha qualcun que ho fa, l’hi transmet el meu agraïment més sincer, encara que com és evident no en fan ni cas, continuen la seva vida pública sense estil, sense personalitat, no saben escoltar, no reflexionen antes de parlar, no els hi agrada l’etiqueta, l’elegància, la cortesia, la solemnitat, el cerimonial i tampoc el decòrum, especialment a la primer autoritat de les Illes Balears.
Ami m’agrada escriure, perquè hi ha amics meus que pensen que tinc coses per explicar, i així és, però no les explicaré totes, vull preservar la confiança que m’ha estat atorgada per molta gent, especialment polítics. Jo no escric per rebre alabances que pot ser no m’he guanyat, tant si ho he fet bé com si no, no esper ni vull cap paraula aduladora, lo que vull transmetre ho faig de la millor manera que sé, som conscient de les meves limitacions, però si qualque cosa puc aportar, em sent ben satisfet.
Tinc els meus articulistes de capçalera que sobresurten dels demés, no diré noms però estan a la premsa escrita més important del país, també ni ha a les Illes Balears, aprenc molt de les seves opinions, estils molt diferents, fins hi tot ni ha que diuen que el deure d’un periodista es tocar els collons, també és lícit si es fa dins els paràmetres culturals i de respecta.
Si, expressar una opinió te dóna la possibilitat de fer el ridícul o demostrar que saps de lo que parles, no tot son crítiques polítiques, es agradable parlar d’altres temes, com la música, que no a tothom agrada. Ni ha que tenen les orelles només per aguantar les ulleres.
Jo seguiré escrivint fins que acabi les idees i les musses m’abandonin, o que la direcció d’aquest magnífic diari digital, Mallorcadiario es cansi de jo i trobi que
ja ni ha prou, fins llavors. Salut!!!
