En aquestes setmanes preelectorals, amb presentacions de candidats, discursos altisonants, elaboracions de llistes i coalicions de boudeville, he pogut observar, en major o menor mesura, com tots els partits, al meu parer, sofrien d’un mal endèmic d’aquesta terra.
A les Illes, aquest mal situa a l’individu en un estat d’absurda autocomplaença: "Mallorca és el millor lloc del món!" "Com a sa Roqueta no hi ha res!", elevant al grau de referent –local, per descomptat- la mediocritat intel·lectual, només pel fet de ser d’aquí. Aquest mal és el provincianisme, i té la màxima expressió amb el localisme, es fonamenta en el «menfotisme» i renega, de fet, de termes com “excel·lència” o “altura política”. El provincianisme, a més, et fa ser un ciutadà incomplet: acceptam com a normal que segons quins temes només es xerrin a Madrid, Brussel·les o Washington, i ens desentenem d'ells. No ens afecten. No toca xerrar-ne a les nostres institucions. Acceptam com naturals que segons quines coses, no passin a casa nostra.
A les Illes, a ple segle XXI, el provincianisme és l’Autonomia del 1983, i es plasma en l’acceptació del paper subsidiari que el sistema atribueix a Balears i als seus representants. És traspua en les actituds i picabaralles dels partidets illencs. No és un tema de competències autonòmiques, ni de dret a decidir, o de qui gestiona el què. És un tema d’actitud davant la vida: el provincianisme, en l'àmbit polític, és mostra com l’acceptació de l’encorsetament del sistema autonòmic a l’hora de fer i planificar les polítiques i elaborar els discursos.
Qui hi ha a Mallorca, que no pequi un poc d’aquest mal?
