Un milió d'euros

El dimecres passat vaig anar a un dinar d’amics, tot jubilats menys un, però que li falta poc, érem vuit i ni havia de tota casta i color, vàrem dinar d’un arròs brut a un lloc privilegiat a la Serra de Tramuntana, camí d’Orient i com sol passar en aquestes trobades, es parla de tot, sobre tot si hi ha confiança, de política, un d’ells es pare d’un Director General del Govern de les Illes Balears, d’una formació polític de pensament totalment diferent a la seva, però que no interfereix la seva relació familiar, com ha de ser, de qui és més actiu sexualment, i després d’un parell de tassons de vi, la realitat es fa patent, qui més que manco pateix de lo mateix, i com no, surten els doblers pel mig, al manco a la conversa.

Dels vuit que érem, tots vivim be, millor dit, molt be si et conformes i t’organitzes amb els doblers, perquè a la fi, a la nostra edat es igual si en tens molts o pocs, lo important es passar-ho be i gaudir del moment, “Carpe diem”.

Que ens diferència dels titulars de grans fortunes, molt, però res, els afortunats multimilionaris, amb grans empreses arreu del món, son uns “esclaus” de les seves vides, varen començar a anar per amunt i els seu problema es no tornar enrere ni un escaló, perquè per ells es un fracàs, els gran imperis no son fàcils de governar, necessiten estar rodejats de persones de confiança que els hi dirigeixen les empreses, però que no se’n fien del tot, son més aviat egoistes amb pocs antecedents d’ajudar a qui ho necessita, amb les excepcions que confirmen la regla.

A les Illes Balears tenim grans fortunes, especialment en el sector de l’hoteleria, entre ells ni ha que son grans aficionat al futbol, en concret del Mallorca, ho se perquè fa anys els he vist a un Estadi, cridant i criticant a l’àrbitre com un aficionat més, però no van més enllà excepte un, que va donar el nom de la seva empresa, Iberostar a l’estadi de Son Moix, però a la majoria ja els hi va bé que el principal equip de futbol de les Illes Balears estigui en mans d’un americà, una cosa es l’afició i l’altre el doblers, a no ser que en puguin treure qualque cosa a canvi.

En aquest dinar, vàrem arribar a la conclusió de que tots els gran potentats, els multimilionaris, els més rics, no passarien gust d’aquests tipus de trobades, informals, senzilles però a l’hora entranyables, el gust que varen passar uns quants de cercar esclata-sangs per posar-los a l’arròs brut, collits i al foc. Estan acostumats a una servitud que se’ls ha tornat imprescindible. Lo cert es que s’ho han guanyat amb el seu esforç, amb l’única ambició d’acumular doblers.

En el decurs del dinar, varen calcular si un milió d’euros serien suficient per viure la resta dels nostres dies fins el gran viatge, viurem fins els noranta anys? o només un parell d’anys més, i la conclusió es que si vius vint anys des de la meva edat, toquen a 50.000 euros a l’any, per tant a 4.166, euros cada mes, es evident que si el temps es més curt en surten més, tot sense contar amb el patrimoni que puguis tenir, i el rendiment que li treguis.

Dels presents al dinar ni havia de tot, qui més qui manco tenia patrimoni. Uns més que’ls altres, ni ha que tenien molt més d’un milió d’euros, aquests no tenien problemes, i els jubilats com jo, que em cotitzat el màxim en la vida laboral, i fent un “munt” tampoc, i la finalitat en aquestes altures es gaudir d’una bona vida.

La conclusió, es que per gaudir d’aquestes trobades d’amics, lo essencial es ser feliç i si tens sort, tenir una vida lo més llarga i tranquil·la possible per repetir-la quantes més vegades millor, la majoria d’humans ens conformem amb això, gaudir dels millors moments amb família i amics.