Em pareix que d’ençà que escric a «Mallorcadiario», i començ la tercera temporada, mai he dedicat un article a parlar sobre Catalunya. Aquesta setmana és peremptori fer-ho. Quan una vegada al camp del Barça la CAL tragué un mapa dels Països Catalans, a València també però a les Balears el PP d’aquí es va afanyar a sortir als mitjans —aleshores duia les regnes Rosa Estaràs crec recordar— per dir que ells allà i nosaltres aquí. I que prou d’ingerències. Bé, jo compr aquesta idea al PP baléà; prou d’ingerències amb el que passa allà atès que es tracta d’un “país” diferent. Hi haurà urnes a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, i no n’hi haurà a Mallorca, Menorca, Eivissa ni Formentera.
A mi m’hauria agradat que s’hagués convocat una altra classe de referèndum i puc estar d’acord amb els Comuns —tan distants de mi en tot!— que aquest no és el referèndum que mereixia Catalunya. Ni Espanya probablement. Jo voldria l’altura de mires de la Gran Bretanya i Escòcia, la del Canadà i el Quebec. No ha estat possible. Quina llàstima per la qualitat democràtica d’aquest Estat que es diu Espanya en què jo continuaré vivint dia 2 d’octubre tant si els catalans se separen unilateralment com si es queden amb nosaltres.
Rajoy i Soraya prometen que no hi haurà urnes l’1-0 com juraren i perjuraren que no n’hi hauria el 9-N, i com que les vaig veure per la TV, sincerament, no me’ls crec. També diuen que ho aturaran, però no diuen com. De vegades, s’entretenen a criticar C’s per això o el PSOE per ser tibi amb allò altre, però són ells els qui governen i se’ls podrà criticar tant com jo ara puc criticar Rodríguez Zapatero i la seva reforma de l’Estatut que ens ha menat fins aquí —i les signatures del PP pels pobles d’Espanya, ep, que això els generava vots i els posava, però el dia de demà els «garantes» de la unitat d’Espanya seran senyalats pel carrer amb el dit d’haver estat els culpables que es carregaren Espanya. Tocava diàleg i consens. Havia de sortir de qualque banda. L’inútil de Rajoy tancà la porta pels ulls a Mas, Montoro ara se’n fum dels valencians i no em queixaré del que ens fa els illencs perquè pareix que no n’aprenem d’una altra manera. Que aquí ens va el sado, que només entenem el garrot i que encara hem de menester més llendera per reaccionar. O “més fusta” que cridaria Groucho Marx!
Si Catalunya se’n va dia 2 tendré un sentiment agredolç, tot i que això fos el que havia desitjat tota la vida.
