A les eleccions de diumenge passat tot varen ser bones notícies excepte una. La victòria per majoria absoluta del PP a Galícia. És dolenta perquè les majories absolutes no solen ser bones per ningú, i perquè és xerec que un partit corrupte com el popular —que li donaren sis mesets perquè tengués temps de fer ben nets els ordinadors— s’erigís amb la victòria. Ho ha aconseguit amagant Rajoy en campanya, fent veure que el partit que guanyava allà no era el de les retallades a destralades de Madrid i el del regionalisme «ben entès». En realitat, el primer que havia fet el PP en arribar havia estat tancar les «galaescolas» mentre Bauzá aquí maquinava el TIL.
A partir d’aquí, però, tot són bones noves. Ho és, especialment, la batacada de C’s tant a Galícia com al País Basc. Aquesta, potser, la millor de totes. Ciutadans, el partit lerrouxista que es creà a Catalunya per lluitar contra el catalanisme i que representa el retorn al centralisme més ranci, no troba traducció electoral ni en basc ni en gallec. A l’Atlàntic el partit girà la franja de la bandera a l’inrevés i escrivia l’idioma propi amb faltes d’ortografia, i al Cantàbric intentà virar en campanya i dir que no anava en contra del concert basc sinó a favor d’augmentar el «cupo» que es lliurava a l’Estat. Massa tard. El PP ho pagà car molts anys, i encara ara, ser un partit residual a Euskadi i sobretot Catalunya ⎯mentre el PSOE, en aquest darrer territori, hi tenia un immens graner de vots⎯, i a C’s, molt més minso, aquest llast —recordem que al Parlament balear també és molt minoritari per mor de les seves polítiques erràtiques— se l’en pot dur al cementeri.
L’altra bona notícia és la davallada estrepitosa del PSOE. A les perifèries, dels setanta ençà, molta gent va creure en aquell discurs moderat i integrador, federal i plurilingüe, dels socialistes, i per evitar que guanyassin els rivals optaven per votar el mal menor. Això va ser letal per als nacionalismes. Però que el partit de Rosa Díez i Redondo Terreros, Paco Vázquez i Joaquín Leguina, Rodríguez Ibarra i José Bono, Ramon Aguiló i Toni Roig ⎯el de més PSOE i manco PSIB⎯ prengui vots al nacionalisme és de riure. Si no fos per plorar.
A partir d’aquí, la meva més sincera enhorabona al PNB per la victòria, enhorabona al BNG pels bons resultats obtenguts a pesar de les enquestes (que n’hi daven només dos), pel «sorpasso» de Beiras al PSOE —ell és l’únic que ha estat capaç de relegar el PSOE a tercer en dues ocasions— i pels bons resultats de Bildu que s’erigeix en principal força de l’oposició al País Basc malgrat les ínfules de Podemos, que queda tercer.
