Em convidà a assistir-hi Bartomeu Cantallops, director del Cercle d’Economia, i hi intervenia l’amic Biel Mayol de Sa Pobla. Ho presentava i hi ficava també cullerada Sebastià Sales, a qui seguesc via Twitter i que publica també uns articles molt interessants en «El Periscopi». Es feia a l’hotel Valparaíso i el tema eren els joves i la política.
És curiós perquè era la setmana passada, quan tot es preparava per a les eleccions, i sortiren referenciats diverses vegades els cinc grans partits polítics: els dos de l’establishment, el PP i el PSOE, més grans encara després dels comicis, les dues formacions emergents de Podemos i Ciutadans, i esmentaren diverses vegades MÉS. Però El Pi no va sortir a col·lació ni en una sola ocasió; certament no es presentaven als comicis, però tampoc es tractava de parlar de les eleccions. I això que entre el públic era aquest el partit del qual havien comparegut més militants —l’únic, de fet, que jo sàpiga del qual anaren gent de les bases— i fins i tot entre les quatre ponents de la taula n’hi havia un que hi militava. I no ho dic perquè aquest darrer hagués de citar el seu partit, perquè de ficar-lo amb calçador se li hauria vist massa el llautó.
En acabat, parlava d’aquesta absència significativa d’El Pi —al capdavall són sis les forces de Mallorca amb representació parlamentària— i em comentaven que era normal perquè hom tenia calculat que la mitjana del votant d’El Pi, la més elevada, tenia 61 anys i la del PP, 59. Bé, ja se sap que «si tens 20 anys i no ets d’esquerres és que no tens cor, i si en tens 40 i no ets de dretes és que no tens cap» i és tendència arreu que els partits d’esquerres tenguin un perfil més juvenil i que en aquest segment poblacional, del centre-dreta i amb representació parlamentària, el que presenti el vot més novell sigui Ciutadans.
Però els grans també juguen la partida. És bastant conegut que va ser la gent gran que empenyé en el referèndum d’Escòcia a romandre dins el Regne Unit, la que ha precipitat la sortida d’aquest de la Unió Europea també en una consulta i, en bona mesura, el retrat-robot del votant de Mariano Rajoy que li va permetre superar amb escreix el 26J els resultats del 20D. Curiosament, era l’únic dels quatre genets de l’Apocalipsi d’edat provecta enfront dels xitxarel·los Sánchez, Iglesias i Rivera. D’aquí que no acudís al primer debat a quatre.
Les eleccions se celebren cada quatre anys i això vol dir que durant aquest lapse de temps —ara no voldria ser tètric— hi haurà molta gent que exercirà per darrera vegada a la vida el seu dret a vot i, paral·lelament, aquestes defuncions seran restituïdes amb una gernació de jovent (els que ara en tenen entre 14 i 18 anys) que, si no anam a unes terceres eleccions, d’aquí a quatre anys —tres per a les autonòmiques— depositaran amb tota la il·lusió del món per primer pic el sobre amb la papereta dins l’urna.
És clar, després dels resultats de diumenge passat, a la dreta illenca ningú li planta cara. El PP ja es veu palplantat al Consolat de Mar d’aquí a tres cursos—«¡largo me lo fiáis, amigo Sancho!»—, C’s es defensa amb la boca petita argumentant que ha resistit millor l’envestida aquí que al continent, i El Pi, tot i no participar-ne no els jutja uns resultats dolents per als seus interessos, però jo discrep d’aquesta eufòria del Partit Popular i de la lectura que indica que la victòria a Palma expressa un vot de culpa a l’Ajuntament o que el PP balear està a punt de pastora mia per tornar a ostentar el poder a les Illes. Les seves lluites fratricides no han finalitzat sinó que estan en téntol; la falta de relleu generacional que presenta el partit si no aconsegueix entusiasmar els joves el perjudica; la debilitat del seu soci natural, Ciutadans —aquí atrapat amb el baléà, la defensa a ultrança del TrILingüisme i la bubota de l’extrema dreta— no ajuda gens, i Podemos continua essent a pesar de tot el partit dels joves per excel·lència. Una garantia que és alhora la creu que carrega la presidenta Armengol.
