S’oligarquia des partits polítics democràtics

A set mesos de ses eleccions locals i autonòmiques, es partits han començat ses seves campanyes preelectorals. Però tenen altres campanyes internes a vegades més dures, amb ganivets entre ses dents, travetes i colzades. Tots es seus membres desitgen estar en es llocs de sortida de ses llistes electorals i per això es seus interessos prevalen sobre es des partit. Es seus conmilitons no són companys en aquestes èpoques preelectorals, són rivals. Fan qualsevol cosa per estar lo més ben situats.

Es partits polítics, quan neixen i encara no estan consolidats, se basen en assemblees en ses quals participen tots es presents, sent enterament democràtics en es sentit de ses polis de s'antiga Grècia.
Quan se converteixen en partits amb afiliats, sa cosa canvia. Amb s'augment de simpatisants i afiliats, a ses persones, a canvi de seva feina, temps i esforç dedicat an es partit, se'ls hi sol oferir participar en es control de s'organisació.

Un pic format es partit existeix una organisació burocràtica. Es que ocupen llocs dins s'organisació acaben assumint es control efectiu des partit. En teoria, un partit pot esser externament democràtic, però a sa pràctica sa presa de decisions no és democràtica.

Si a un partit existeixen tendències o diferents sensibilitats, s'organisació interna pot reflexar aquestes tendències, i això pot provocar que dedins es partit se produesqui una brega pes domini de s'organisació. Per tant, un partit no és un grup unit. S'ha d'admetre que amb aquestes premisses es control de s'organisació constitueix una competició entre ses elits de s'organisació.

Es membres de sa cúpula directiva tendeixen a preservar i mantenir es seu propi estatus i es seus objectius passen a esser diferents an es des membres de sa base de s'organisació. Es qui gestionen aquest tipo d'organisacions no volen córrer riscs, no desitgen perdre ses seves prebendes ni arriscar es seu estatus. Per aquesta raó, quan certes faccions de dins es partit plantegen polítiques i estratègies que poden amenaçar es privilegis des qui estan millor situats són rebutjades per sa direcció.

Tot això se pot reduir a lo que es sociòleg alemany Robert Michels va formular i anomenar sa “Llei de ferro de s'oligarquia”, a principis des S. XX, per explicar sa contradicció de per què es partits polítics, que són ses principals institucions de sa democràcia, no són organisacions democràtiques. Un segle després, aquesta llei segueix tan vigent com llavor a s'hora de descriure es seu funcionament i organisació.
Sa pregunta és: ¿en quina mesura contribueix s'organisació a cobrir ets interessos i demandes des membres des partit? Sa resposta és senzilla: ets encarregats d'una organisació quasi sempre fan feina a favor des seus interessos propis, que solen esser incompatibles amb sos dets altres membres de s'organisació.

Tot això descrit anteriorment se podria resumir amb una simple analogia: es procés de creació, fundació i avanç d'un partit polític és senzillament una carrera ràpida, o de fons, en sa qual sa meta està situada a sa part alta d'una tàpia i en ella figuren un número determinat d'escales perquè es corredors puguin escalar sa paret; un pic arribats, es vencedors i no cabent més corredors a sa part alta de sa tàpia, ¿què fan es nouvinguts? ¿ajudar an ets altres a que pugin? Per descomptat que no! Senzillament, es primer moviment és tirar s'escala perquè no hi puguin pujar d’altres i no puguin ocupar es seus llocs. Se tracta d'estar damunt sa tàpia.