Sense nord

Com un pollastre sense cap, sense previsió, sense anticipació; en definitiva, han perdut el nord.

Recordam com a molts llunyans aquells primers dies de la pandèmia, aquelles primeres mesures, quan el govern de Francina Armangol prenia, pareixia que feia les coses més o manco bé, que si no podia fer més era perquè les traves del govern central ho impedien. A més, els ciutadans, sorpresos i atònits davant aquest món tan nou i desconegut, perdonàvem les decisions dels polítics o ens les creiem amb més benevolència que crítica.

Ara, quan els començaments ens semblen tant llunyans, ja ha passat massa temps per acceptar l’assaig o les provatures. La prova error ja no val, sobretot si ens jugam la pell i el futur.

Les darreres mesures preses han fet vessar el tassó, no per elles mateixes sinó per les formes i les sensacions. La decebedora temporada turística passada, que no va ser ni temporada, quan ens contaven dolços contes de corredors segurs, o que el factor insular aquest cop seria un avantatge competititiu, i un llarg etcètera d’esperances rompudes al llarg de mesos i mesos, han fet que ara tot ens soni malament; el crèdit s’ha acabat.

Si els antecedents són negatius, i es poden qualificar com un suspès rotund, l’actualitat és encara més decebedora. Feim plans, indicadors, graus d’emergència, que hem de cumplir, però que quan hi som canviam ràpidament, sense sentit, sense una explicació clara. Tot junt provoca la desorientació i afartament dels ciutadans i el descrèdit del govern.

Ciutadans que en la seva gran majoria han complert, amb més que nota, les accions demandades, tot i que sempre hi ha excepcions i persones egoïstes que sols penses amb els seus interessos o gustos immediats, però crec sincerament que la gent va complir, ara examinen detalladament amb altres ulls les bandades legislatives actuals.

Ara no tenc la mateixa sensació. Promeses d’ajudes incomplertes, que mai arriben; pagaments de subsidis que es retarden i es demoren; polítics que ni volen baixar-se el sou, com a gest, sempre important, per empatitzar amb molts de illencs que ho passen i ho passaran ben malament; i sobretot, decisions erràtiques que dia a dia van canviant i que fan de la desconnexió una resposta general.

Les promeses i esperances van caient una a una. Si els ERTOS havien de ser un matalàs per a molts de treballadors, pareix que no arriben per a molts, i sempre amb la por de la seva propera caducitat. Si la vacuna havia de ser general i ràpida, la resposta d’un món modern a un mal antic, la seva lentitud ens apropa al desastre total per no arribar a temps a la pròxima temporada turística.

Els professionals són els únics grans garants del sistema. Els metges i infermeres que treuen dia a dia una tasca immensa amb una situació desbordada. Les escoles fins ara han funcionat, i han estat un exemple que no es pot canviar la planificació cada dos per tres. Crec que Martí March i la seva conselleria han realitzat una bona labor.

No som pessimista, ans el contrari, sempre he pecat d’optimista. Esperem que el ritme de vacunació s’enlairi; esperem que la nostra presidenta torni a agafar el nord i que la societat pugui gaudir d’un estiu, més o manco, com els d’abans del 2020... Aquest no compta.