Sempre en Galiza

Ara diré una cosa que potser n’irritarà més d’un i fins i tot em molesta una mica a mi: si no compartíssim llengua, cultura i història amb Catalunya els partits polítics d’aquí farien molt millor paper a les eleccions. I si no tinguéssim una llengua diferent a la castellana, el nostre nacionalisme seria sens dubte més potent que el canari o l’andalús. Però tenim una llengua pròpia, ens arriben els ímputs del que s’esdevé al Principat i la veritat és que som on som. Ni de lluny ens podem comparar amb Catalunya, i en el meu magí tampoc puc capir ben bé el perquè som tan distints: no pertanyérem a una mateixa corona? No parlem la mateixa llengua? I no estem geogràficament separats d’Espanya, el continent, els illencs?

Però m’he guardat prou de comparar el nostre nacionalisme amb un territori de llengua diferent a la castellana com és Galícia, al qual crec que tanmateix sí que ens podem comparar, encara que, d’entrada, sembli que no. Com els bascos, obtingueren un Estatut d’autonomia a corre-cuita durant la Segona República, mentre els catalans el tenien de ple dret, i nosaltres, els andalusos o els valencians amb prou feines aprovàrem avantprojectes d’Estatut. En el nostre cas, ai las, fou només un Estatut de Mallorca i Eivissa perquè la sempre més culta Menorca s’estimava més anar-se’n amb Catalunya que no pas ajuntar-se amb la resta d’illes.

Però la política gallega del 1975 ençà sí que ha transcorregut prou paral·lela a la balear. Probablement, els dos polítics més imponents que ha donat la Galícia contemporània han estat Manuel Fraga i Xosé Manuel Beiras, un senyor del PP i un nacionalista, mentre que aquí crec que els històrics han estat Gabriel Cañellas i potser algú dels de més PSOE i menys PSIB com Ramon Aguiló o Fèlix Pons.

Als anys vuitanta, quan l’Estat espanyol es tenyia del vermell del socialisme —els 202 diputats de 350 és la victòria més àmplia obtinguda mai per un partit d’esquerres europeu—, als populars li quedaven un parell de feus entre els quals es comptava Galícia, Castella i Lleó, les Balears i poca cosa més. A mitjan dècada dels vuitanta, es creen tant a les Illes com a l’Atlàntic partits regionalistes-nacionalistes de centre sorgits de les cendres de l’UCD que són, respectivament, Coalición Galega i Unió Mallorquina. Ambdues amb notable succés inicial, pagaren car llur error de coalitzar-se amb un PP que les acabà enviant al dipòsit de cadàvers, on es trobarien també amb el cos d’Unió Valenciana.

Els sectors més nacionalistes i progressistes se n’havien anat de CG i s’incorporaren al Bloque Nacionalista Galego (BNG), el partit de l’esmentat Beiras, que fins a dia d’avui havia sostingut el nacionalisme a Galícia. Beiras havia estat elegit per primer cop diputat el 1985 pel BNG, el 1989 entraren ell i quatre representants més de la formació, el 1993 passà de 5 a 13 i el 1997 de 13 a 18 bo i esdevenint segona força a Galícia per davant del PSG-PSOE.

Però molt més escorat a l’esquerra que el PSM i el seu homònim valencià, la Unitat del País Valencià, el BNG havia escanyat gràcies en això les possibilitats d’EU en el territori gallec a canvi de fagocitar-la al seu interior. El BNG estava controlat per dins pel sector comunista d’Unión do Povo Galego (UPG), al qual no pertanyia Beiras, el cap del qual tallaren en rodó. La creació dels Blocs a València i les Illes —avantsala respectivament de Compromís i MÉS— sens dubte s’emmirallà en el «sorpasso» galaic.

Beiras intentà reformar el BNG des de dins amb un corrent que es deia Encontro Irmandinho i, en no aconseguir-ho, s’escindí del partit amb la nova formació Anova-Irmandade Nacionalista, que a les passades autonòmiques esbrancà el nacionalisme gallec en dues meitats. I en aquestes darreres estatals, prou viu per aliar-se amb Podemos en la coalició En Marea, ha fet desaparèixer del Congrés un BNG que penja ara dels dotze diputats que tragué als darrers comicis al parlament autonòmic.